05/06/2021

Els joves s’han fet més de dretes?

3 min

Un estudi del think tank francès Fondapol, a partir d’una enquesta a ciutadans de les quatre grans democràcies europees (França, Alemanya, el Regne Unit i Itàlia) feta a principis d’aquest any, conclou que hi ha un gir ideològic a Europa cap a la dreta que, atenció!, és més acusat entre els joves. Als quatre països, el 41% dels que tenen entre 18 i 34 anys se situen clarament a la dreta, i ho fan de manera força més acusada que la població de 50 a 64 anys. Els que van ser joves als anys 60 i 70, i que per tant van viure el Maig del 68, Vietnam, la Revolució Cubana i, entre nosaltres, l’antifranquisme i la fi de la dictadura, han conservat un posicionament ideològic més fort, a la contra del neoliberalisme que va irrompre als 80. Els seus fills o nets ja són una altra cosa: el seu món és el de la globalització capitalista, l’hiperconsum, les noves tecnologies, l’individualisme i el carpe diem exponencial de les xarxes socials.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tot i que a Espanya ara manen les esquerres i que a Catalunya el Procés ha desdibuixat la dreta tradicional, el sistema de valors també ens ha canviat. Sens dubte hi ha joves compromesos des de posicionaments d’esquerra alternativa, però la tendència és una altra, semblant al que passa a les quatre grans democràcies europees. Aquí i arreu del continent, la pèrdua de confiança en la política institucional o en la mateixa idea d’Europa, l’atur i la precarietat, la crisi de l’habitatge, el descrèdit dels partits tradicionals, el terrorisme jihadista i la crisi migratòria són factors que d’una banda han radicalitzat una minoria antisistema però que alhora han empès una majoria a la solució individual, al jo ja m’espavilaré meritocràtic. La idea de contribuir al bé comú, de pagar impostos o d’actuar en clau col·lectiva i solidària no està arrelada com abans. Això no vol dir que no hi hagi activisme o compromís cívic, però es tendeixen a traslladar a valors transversals com el medi ambient o el feminisme. Són lluites, però, que paradoxalment queden deslligades d’una cosmovisió ideològica marcada pel tall clàssic entre dreta liberal i esquerra social. Es mantenen, això sí, i fins i tot agafen una renovada empenta, les velles identitats nacionals, a vegades amb perilloses derives xenòfobes.

Suposo que en part és el pèndol de la història, inherent al desconeixement de la història. Als que no recorden el “Yo no me meto en política” del carnisser Franco els deu resultar més fàcil fer-se antipolítics o apolítics (o directament franquistes). La idea tan estesa que tots els polítics són iguals o que no hi ha marge per fer polítiques socials dins el sistema l’alimenten tant els discursos antisistema com la ultradreta desacomplexada i blanquejada, el creixement de la qual no s’explicaria sense un component de vot juvenil. El fenomen populista madrileny d’Ayuso, banalitzant la idea de llibertat i prometent paradisos individuals (amb mi us podreu fer rics) a l’estil Trump, hauria estat impensable quan la disputa se situava entre la socialdemocràcia i el conservadorisme de la democràcia cristiana. Ja fa temps que la progressiva secularització ha ensalvatgit la dreta, mentre l’esquerra s’acomodava al poder fins a perdre el rumb. Ara sembla que les elits de la governança global han obert els ulls i han posat un fre keynesià. A veure quan dura, a veure si qualla.

Els joves, atrapats entre el conformisme i la polarització, ja no xalen amb les utopies, sinó amb distopies Netflix. Les revoltes esdevenen efímeres, com el 15-M o l’auge i caiguda d’Iglesias. Tot es consumeix, també les idees. Bauman parlava de temps líquids. Ara hem fet un pas més endavant: temps fràgils, efímers. Política de terra cremada, sempre començant de zero. Del nosaltres al jo. Només faltava l’apocalíptic covid. ¿Portarà més desengany entre els joves? ¿Els farà encara més de dretes? ¿Hi haurà reacció comunitarista?

Director adjunt
stats