Hi ha moltes raons per donar suport a la campanya #Onsónlesdones, que es va engegar a principis d’estiu per reclamar més presència de dones als mitjans de comunicació. Quantificar és sempre una tasca antipàtica, però la iniciativa és útil per prendre consciència del desequilibri en la presència pública d’homes i dones en un entorn d’igualtat formal. Que les dones participin en el debat públic és una qüestió de justícia i igualtat. També suposa una manera d’aportar noves perspectives al debat i, per tant, una manera d’enriquir-lo: està demostrat que els equips plurals són sempre més creatius. I, finalment, hi ha raons econòmiques: en un estat democràtic, en què s’ha invertit en l’educació d’homes i dones per igual, la desaparició progressiva de les dones de l’esfera pública representa la pèrdua d’un esforç col·lectiu.

Hi ha, també, una raó més invisible però no per això menys important. La falta de dones als mitjans de comunicació és el resultat d’una llarga tradició cultural que es remunta a Grècia i Roma i en la qual la veu pública és un atribut propi de la masculinitat. Com ha demostrat molt bé la classicista Mary Beard, al llarg de la història, a les dones només se’ls ha permès intervenir en qüestions públiques quan representen causes considerades femenines, en casos d’androgínia o quan són víctimes d’alguna agressió. Això crea un llegat inconscient que, encara avui, determina actituds implícites d’homes i dones.

Convé fer un esforç extraordinari per detectar dones expertes, que n’hi ha i cada vegada tenen més ganes d’opinar

Perquè part del problema és la percepció estereotipada que les pròpies dones tenen d’elles mateixes. En un exemple conegut s’explica que, en un examen de matemàtiques, un grup de noies asiàtiques treien més bones notes si abans de començar els recordaven que eren asiàtiques (és freqüent el clixé segons el qual els asiàtics són forts en matemàtiques). Si, per contra, abans de la prova els recordaven que eren dones, el seu rendiment era pitjor. Aquestes actituds i opinions inconscients són les que fan que, encara avui, moltes dones no es considerin prou expertes en el seu camp. Per això, “costa més” trobar dones per parlar en públic. Per contrarestar-ho, arreu del món han sorgit iniciatives que, assumint que les dones s’exposen menys, recullen suggeriments de tercers sobre dones especialistes en diferents camps que altrament no es donarien a conèixer. Entre altres raons, aquesta autopercepció és el que fa que moltes dones no vulguin opinar en públic. I el que les porta a rebutjar participar en tertúlies, un dels arguments que els responsables dels mitjans esgrimeixen per justificar la falta de dones als seus programes.

Per això, per trencar aquest cercle viciós, és tan important tenir exemples i referents de dones fins que la seva presència adquireixi carta de normalitat. És antipàtic, sí. Però cal quantificar per prendre consciència del desequilibri. Convé fer un esforç extraordinari per detectar dones expertes, que n’hi ha i cada vegada tenen més ganes d’opinar. I finalment cal assegurar la seva presència pública fins que ja no sigui necessari dedicar esforços a vigilar-ho.