ESPÈCIE PROTEGIDA

El meu jugador preferit és M̶e̶s̶s̶i̶ Gerard Moreno

Aquesta és la frase d’un exercici escolar. Els alumnes havien d’afegir-hi el temps verbal correcte. Però una nena, una petita heroïna quotidiana, va decidir que, a més del que li demanava la mestra, afegir l’“és”, calia un canvi bàsic: no podia donar per bona una frase falsa. Perquè el seu jugador preferit no és Messi, és Gerard Moreno.

Podria dedicar les properes ratlles a criticar una societat, un sistema escolar, que no respecta les minories, que vol imposar un pensament -en un tema menor com el futbol- a criatures de vuit anys. Però l’exemple és tan evident i la reacció de la nena tan fantàstica que no cal donar-hi més voltes. No fos cas que se’m pugui acusar de fer victimisme.

Aquesta anècdota l’hem sabut la setmana en què -després de dos gols que ens treien del pou mental en què ens trobàvem- Gerard ha sigut protagonista de l’actualitat perica. I no només, ni bàsicament, pels gols: pels rumors que el situen fora de l’Espanyol la temporada vinent.

L’Espanyol necessita vendre, diuen. Però Gerard és intocable, contesto. Per motius esportius: ha marcat la meitat dels gols de l’equip aquesta temporada, és l’únic jugador de camp de la Lliga que ha jugat tots els minuts, és polivalent i sacrificat. Però sobretot per motius simbòlics i sentimentals. Ell és el jugador preferit dels nens periquitos. Per sobre dels millors del món. Perquè és el nostre ídol, el nostre referent, la samarreta que tots els nens periquitos volen. Feia molts anys -des de Tamudo- que no en teníem cap. No el podem perdre. Mister Chen, Óscar, Gerard no es toca.

No descarto que sigui ell qui vulgui marxar. Per motius econòmics i per motius esportius. I l’entenc: és molt possible que sense aquesta nefasta temporada i el mal joc de l’equip de Quique hagués passat una part de l’estiu a Rússia. I és cert que pot guanyar més diners en un altre club on, a sobre, jugarà competicions europees. Però enlloc t’estimaran com aquí, Gerard. Queda’t.

Vendre’l seria un error. Que marxés ens donaria un gran disgust. Què cal fer? Tenir molt clar que l’Espanyol del futur (el de la temporada que ve) s’ha de bastir al voltant de Gerard. I que, per tant, cal que ell sigui el més ben pagat. Però no només: el millor argument serà tenir un projecte esportiu sòlid, amb garanties, que li generi il·lusió. Perquè estic convençut que, si es queda, la seva felicitat serà la nostra felicitat. Perquè ets el nostre jugador preferit.

Més continguts de