L’EDITORIAL

El jutge Llarena fulmina la separació de poders

La interlocutòria d’ahir en què el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena denega el permís a Jordi Sànchez per assistir al ple d’investidura en el qual ell és l’únic candidat suposa una violació flagrant de la separació de poders a l’estat espanyol. Si fins ara parlàvem de vulneració de drets fonamentals, de presó preventiva abusiva i injustificada, d’una instrucció que és en realitat una causa general contra l’independentisme, ahir aquesta degradació de l’estat de dret a Espanya va fer un pas més: un jutge es permet negar a un Parlament el dret a celebrar un ple d’investidura amb el candidat proposat pel seu president.

Com explica el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, en una democràcia parlamentària el Parlament és inviolable en les seves atribucions. I la legalitat només estableix un límit a l’elecció d’un president: que sigui diputat i no tingui restringit el dret de sufragi. És evident que Jordi Sànchez compleix els requisits legals per poder ser investit, al marge que en un futur no gaire llunyà pugui ser inhabilitat per sentència ferma. Dir el contrari equival a negar els principis de legitimitat democràtica, d’autonomia parlamentària i, com dèiem a l’inici, de divisió de poders. Això per no parlar de la vulneració del dret de sufragi passiu del candidat proposat i del dret de sufragi actiu dels catalans que van votar el 21-D.

El jutge Llarena, doncs, se situa per damunt de l’ordre constitucional i es permet la llicència de recomanar al president del Parlament que nomeni com a candidat algun altre diputat de Junts per Catalunya, ja que, al seu parer, el problema és que Sànchez, al contrari que el basc Yoldi, pot ser elegit president.

Però quina democràcia és la que no permet als Parlaments triar qui poden nomenar com a president? ¿S’atrevirien a fer el mateix amb un candidat del Congrés de Diputats o es tracta només de trepitjar la voluntat democràtica dels catalans? Llarena, però, va més enllà, i en la línia del que ja havia argumentat en escrits anteriors, trasllada la impressió que la mera existència d’una majoria parlamentària independentista que no ha renunciat al seu objectiu -encara que sí que debat un canvi d’estratègia profund-és motiu suficient per mantenir Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn a la presó. D’alguna manera, el magistrat del Suprem pretén culpar els dos milions de catalans que volen una República de la sort dels seus líders. Vol castigar, doncs, el conjunt de la ciutadania.

Davant d’aquest nou escàndol jurídic, seria esperable algun tipus de resposta dels demòcrates espanyols, però tot apunta que, amb l’excepció de Podem, ningú mourà un dit per denunciar-ho. Haurà de ser, esperem-ho, el Tribunal de Drets Humans Europeu el que, tard o d’hora, farà pujar els colors a la democràcia espanyola. Mentrestant, la seva degradació avança animada pels corifeus del nacionalisme espanyol més retrògrad en plena competència interna.