PROJECT SYNDICATE

Estem preparats per a una nova crisi?

La pròxima gran crisi financera pot arribar més aviat del que ens pensem

KENNETH ROGOFF
KENNETH ROGOFF Catedràtic d'Economia de la Universitat de Harvard

Una dècada després de la crisi financera del 2008, els responsables polítics ens asseguren constantment que ara el sistema és molt més segur. Els gegants bancaris, que van tenir un paper fonamental en la catàstrofe, han reduït els riscos, i tothom –inversors, consumidors i banc centrals– es manté encara en estat de màxima alerta. Els organismes reguladors han fet grans esforços per garantir més transparència i rendició de comptes en el sector bancari. Però, ¿de debò estem tan lliures de perill?

Normalment, diríem que sí. El tipus de crisi financera sistèmica a gran escala que, fa una dècada, va esclatar a tot el món no té res a veure amb la típica recessió que es produeix cada set anys. La freqüència de les crisis sistèmiques, molt més baixa, reflecteix dues realitats: els responsables polítics hi responen amb l’aplicació de reformes per impedir que es repeteixin i, normalment, els inversors, consumidors i polítics triguen molt a oblidar l’última.

Les crisis no es poden gestionar amb el pilot automàtic, i la seguretat del sistema financer depèn sobretot de la competència de les persones que el gestionen

Per desgràcia, però, no vivim en una època normal. Les crisis no es poden gestionar amb el pilot automàtic, i la seguretat del sistema financer depèn sobretot de la competència de les persones que el gestionen. La bona notícia és que, en general, els principals bancs centrals encara tenen un personal i uns directius excel·lents. La mala notícia és que la gestió d’una crisi implica la intervenció de tot el govern, no tan sols de l'autoritat monetària. I això sí que suscita molts dubtes.

No cal dir que, si la pròxima crisi és exactament igual que l'última, l’únic que ha de fer qualsevol polític és seguir el guió creat el 2008, i segurament el resultat serà, com a mínim, igual d’eficaç. Però, ¿i si la pròxima crisi és totalment diferent perquè, per exemple, és conseqüència d’un gran ciberatac? ¿O ha sigut provocada per una pujada inesperadament ràpida a tot el món dels tipus d'interès reals, i això ha fet trontollar els mercats fràgils per les repercussions en el deute d'alt risc? ¿Algú pot dir sincerament que l'administració del president dels Estats Units, Donald Trump, té l'habilitat i l'experiència per afrontar un desastre d’aquesta magnitud? És difícil de saber, perquè, de moment, l'única crisi real que han viscut els Estats Units durant la presidència de Trump és... la presidència de Trump.

El president de la Reserva Federal, Jay Powell, i el seu equip són excel·lents professionals, però quins altres adults hi haurà a la sala de màquines si sorgeix l’amenaça d’una crisi financera generada a l’exterior? La Fed no pot començar a prendre tota mena de mesures pel seu compte; necessita el suport polític i financer de la resta del govern. De fet, la Fed té ara menys marge de maniobra que el 2008, perquè les reformes financeres introduïdes per la llei Dodd-Frank, del 2010, han limitat enormement la seva capacitat de rescatar institucions privades, encara que no fer-ho impliqui l’enfonsament de tot el sistema. ¿Un Congrés bloquejat estarà a l’altura de les circumstàncies? Potser Steven Mnuchin, que produïa pel·lícules de Hollywood abans de convertir-se en secretari del Tresor, podria posar en pràctica algunes idees del personatge que va interpretar a la pel·lícula 'Rules don’t apply' ('L'excepció a la regla'), del 2016.

És gairebé segur que la capacitat de resistència del sistema financer europeu és molt més baixa que fa una dècada

Europa té uns problemes similars o pitjors. Amb un populisme que alimenta profundes desconfiances i divisions, és gairebé segur que la capacitat de resistència del seu sistema financer és molt més baixa que fa una dècada. Només cal veure el Regne Unit, l'altre gran centre mundial de les finances, on l'elit política ha portat el país al precipici del Brexit. ¿De debò podem esperar que sabran gestionar d’una manera competent una crisi financera que exigeix decisions polítiques dures i agilitat de reflexos? El Regne Unit té la sort de tenir un equip molt bo al ministeri d’Hisenda i al seu banc central, però ni les llumeneres més brillants són capaces de sortir-se’n sense el suport dels polítics.

Mentrestant, a l’altra banda del canal de la Mànega, la divisió profunda sobre la distribució de responsabilitats a l’eurozona dificultarà l’aplicació d'una política convincent per afrontar un episodi de greus tensions financeres. Per exemple, un augment significatiu de les taxes d'interès reals podria fer estralls en els balcanitzats mercats de deute de l’eurozona.

Però ¿que no havien de passar 20 o 40 anys fins a la pròxima gran crisi financera i, per tant, teníem molt temps per preparar-nos? Això és el que espero, però està molt lluny de ser una certesa. Tot i que la nova normativa ha aconseguit mitigar els riscos dels bancs, és probable que les principals fonts de risc hagin migrat cap al sistema financer a l’ombra, menys regulat. El que sabem del cert és que el sistema financer mundial continua creixent, amb un deute global que ara s’acosta als 200 bilions de dòlars. Potser aquesta millora de la regulació financera ha ajudat a contenir el creixement del risc, però en qualsevol cas no està baixant.

Per exemple, tot i que sembla que, sobre el paper, els grans bancs corren menys riscos, els organismes reguladors s’han d’esforçar molt per controlar el deute de risc, que ha migrat cap al sistema financer a l’ombra i pot disparar-se molt de pressa, com vam aprendre a les males el 2008. Els organismes reguladors apunten a la necessitat que els bancs tinguin elevades reserves d'actius líquids per afrontar els esclats de pànic bancaris i els problemes de refinançament del deute. Per desgràcia, però, els actius que són líquids en èpoques normals solen tornar-se extraordinàriament poc líquids –és a dir, molt poc realitzables– en una crisi.

Els responsables polítics tenen raó quan diuen que des del 2008 el sistema ha millorat. Però les reformes parcials que s'han aprovat no satisfan ni de lluny les necessitats més urgents: exigir que augmenti el finançament dels bancs a través de l'emissió d’accions (o reinvertint dividends), com defensen els economistes Anat Admati, de Stanford, i Martin Hellwig, de l'Institut Max Planck. Per desgràcia, un sistema financer que creix inexorablement, combinat amb un entorn polític cada vegada més tòxic, fa pensar que la pròxima gran crisi financera pot arribar abans del que ens pensem.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de