Kim Jong LOL
Kim Jong-nam ja no és entre nosaltres. A la pèrdua recent de tantes icones del pop hem de sumar-hi ara la desaparició del germanastre del dictador nord-coreà a mans d’odalisques assassines a l’aeroport de Kuala Lumpur. Kim Jong-nam estava destinat a fer de dictador fins que el seu amor a la cultura popular va fer que volgués entrar al Japó per visitar el Disneyland nipó. El més sorprenent d’aquella dissidència disneyana és que Nam va aparèixer a l’aeroport de Narita amb un passaport... dominicà!
Corea del Nord i la seva família imperial fa temps que van deixar de ser un problema geopolític per convertir-se en la darrera oportunitat d’alteritat que tenim en aquest món igualat i clònic. Corea del Nord, com ho era l’URSS dels 80, presenta un imaginari cridaner, kitsch del qual cap occidental embafat de modernitat es pot abstraure.
De fet, el règim dels Kim ja tenen la seva pròpia franquícia dins la indústria pop. Fa un parell d’anys Turner va publicar un fascinant llibre, Producciones Kim Jong-il presenta: La increíble historia verdadera de Corea del Norte y el secuestro de Paul Fischer, que parla de quan el pare de l’actual dictador va segrestar un director per fer la versió local de Godzilla, anomenada Pulgasari. Astiberri ho ha petat amb el còmic de Guy Delisle Pyongyang. Un altre segell de modernitat contrastada, Blackie Books, va treure Sin ti no hay nosotros,de Suki Kim, una crònica d’una dissident, i finalment el guionista Oriol Jara acaba de presentar la seva estripada novel·la Kim Jong-un. Estimat diari (El Petit Editor). Això sense passar la pel·lícula The interview, la banda pop Juventud Juché o el nostre nostrat Cao de Benós.
Mai una dictadura ha estat tant en sintonia amb la cultura pop. Fins i tot Doan Thi Huong, una de les assassines, va cometre el crim vestida amb una samarreta que portava un immens LOL a la pitrera. Una samarreta que ja ha estat copiada per l’empresa xinesa Taobao i que es ven a 870 euros.
Si no fos perquè la mort, la tortura i la misèria són absolutament reals en aquell país, podríem parlar del regne dels Kim com el Neverland de la hipsteritat ociosa. L’últim racó on la crueltat és cool.
