L’ensenyament de l’arquitectura (1964)

De Ricard Bofill (Barcelona, 1939-2022) a Serra d’Or (X-1964). Set anys abans, només començar la carrera, l’havien expulsat de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona a causa de les seves activitats polítiques. Cal llegir, doncs, aquest text entre línies (atenent a implícits i el·lipsis), tal com es feia en aquells anys de censura sobre la premsa.

[...]

Diàriament comprovem que encara vivim a “l’edat de pedra” de l’arquitectura moderna. Lògicament, l’ensenyança de l’arquitectura es troba també en un nivell molt primari. Ara comencem aquí a preocupar-nos d’aquests temes pedagògics, quan arreu del món ja fa anys que les discussions han assolit resultats més concrets. Però el nostre problema, el problema de la nostra Escola, només pot ser enfocat mirant a la nostra pròpia realitat. La solució no la trobarem, doncs, copiant les solucions de l’Escola de París o de l’Institut Tècnic de Zuric. Cal tenir en compte, però, les experiències dels diversos intents de reformes universitàries. Per exemple: no podem oblidar que gairebé tots els plans de reforma proposats pels mateixos estudiants corren el risc de ser utòpics, de no tenir prou present la realitat político-social que ens rodeja. Per utòpics, resulten poc polítics i fàcilment rebutjables per les autoritats i els professors. Així, per exemple, mentre no canviïn certes estructures, és una utopia trencar llances a favor que l’estudiant sigui considerat com un obrer i, per tant, assalariat; que les ciutats universitàries deixin de ser uns recintes a part; que l’estudiant d’arquitectura visqui les obres com un obrer més, etc. Per tant, és impolític de proposar seriosament certes reivindicacions que només ens portarien tots a un terreny d’oposició radical, que no és pas el més a propòsit per a l’actuació d’un professional. [...] Perquè el professional, en el mateix moment en què comença a exercir, comença, vulgui o no vulgui, un enorme compromís amb el medi en què viu. Cal estar, doncs, preparat per al compromís, un compromís reformista però intel·ligent i polític, que no ha pas de ser fonamentat sobre mètodes forans, sinó sobre una anàlisi creadora de la realitat en la qual hom viu i treballa. Evidentment, no som a l’any 20, l’època dels peoners, de l’“Art Urbà”, etc., però tampoc no podem pensar només en la industrialització i la prefabricació, com si els únics problemes de l’arquitectura fossin aquests. En un país on els sistemes de construcció són encara semblants als dels romans, és inútil intentar d’imposar tècniques americanes o soviètiques. La planificació i la possibilitat d’industrialització cal enfocar-les segons la nostra realitat, que, no pel fet de ser retardada i poc brillant, és menys atractiva. L’estudiant, enfront dels problemes de l’ensenyament, ha de mesurar bé les realitats i no caure en utopies. El seu progressisme i el seu esperit de rebel·lia han d’anar acompanyats d’intel·ligència i d’esperit crític, acceptant el compromís i sabent, a priori, que al cap de pocs anys la majoria dels estudiants s’hauran transformat, desgraciadament, en uns arquitectes molt semblants a llurs professors, malgrat que algunes formes siguin distintes. Només així, amb aquesta consciència, podrà enfrontar-se no sols amb els problemes de l’ensenyament, sinó encara amb els de la mateixa professió.