L’espionatge ens ha trobat desarmats
La lògica del poder, que respon a qui té més força i no pas a qui té més raons, és implacable i cruel. Ho acabem de veure amb el Catalangate, l’escandalós cas d’espionatge massiu. En lloc d’omplir de (més) raons l’independentisme i d’enfortir-lo políticament, segons el meu punt de vista el que ha fet és abocar-lo a una feblesa encara més gran. O, dit d’una altra manera: el fet de no poder-hi respondre més enllà de fer quatre escarafalls d’indignació ha mostrat l’absoluta impotència a què ens han abocat les estratègies polítiques seguides d’ençà de l’octubre de 2017. Una per mesella, l’altra per buida i encara l’altra perquè posa la independència al servei de la seva revolució. En definitiva, i em dol haver-ho de dir, em temo que el Catalangate ha acabat de despullar l’independentisme.
ALLÒ QUE fins a l’octubre de 2017 hauria estat l’empenta definitiva a l’esperança secessionista, ara l’ha posat davant de la seva pròpia misèria. No és estrany que la ministra de Defensa s’hagi espolsat cínicament el problema del damunt, capgirant la sospita que cau sobre el CNI amb l’argument que, pobrets, ells són els desvalguts que no es poden defensar per raons de seguretat. I -m’agradaria equivocar-me- el govern espanyol i la resta d’institucions de l’Estat se’ns rifaran com ho ha fet la premsa espanyola. Mentre la premsa internacional se’n feia ressò i, escandalitzada, ho condemnava, els mitjans de comunicació espanyols -i el col·laboracionisme d’aquí- ho han minimitzat, si no és que han trobat que espiar-nos encara era poc.
¿I PER QUÈ un fet de tanta potència se’ns ha girat en contra? Doncs, senzillament, perquè no disposem de cap mena de força per aprofitar-lo. Ara ha quedat en evidència que allò que aquí es presentava com un exercici de força, en el fons ho era de debilitat. Facilitar l’elecció de Pedro Sánchez mai no va ser una victòria, sinó una rendició. Sánchez se n’hauria sortit de totes maneres. Si va optar pel suport d’ERC i Bildu és perquè li era l’opció més barata, per no dir que sabia que li sortiria gratis. I per a ERC, el suport a Sánchez, més enllà de negociar l’indult dels líders, dissimulava la seva irrellevància a Madrid. Després s’ha vist com s’empassava tots els gripaus que li servien: el del suposat blindatge del català a l’escola, el de les suposades quotes de català a les plataformes de televisió i, òbviament, el de la taula de diàleg que mai no s’ha arribat a parar.
PERÒ el mateix es pot dir de la posició de Junts: l’estratègia de la confrontació només pot ser eficaç si demostres alguna capacitat veritablement ofensiva. Si no, més enllà d’agradar a les orelles dels que enyorem els temps en què fèiem por, a mesura que passa el temps aquesta retòrica es va convertint en un discurs de pinxo bocamoll. I, reconeguem-ho, tampoc som capaços des de la societat civil d’articular una resposta a l’altura de les circumstàncies. Ja podem anar exigint i demanant responsabilitats al govern espanyol, que sap que no tenim cap capacitat real d’amenaçar-lo. ¿Algú pensa que realment tenim a les mans fer caure el seu govern? Com a mínim, mirem de no fer el ridícul.
LA GRAVETAT de l’espionatge massiu no és tan sols pel fet que s’hagin vulnerat drets fonamentals, sinó que ara mateix no sabem quina informació -política i privada- tenen dels espiats i de tots aquells amb qui han tractat. De manera que no serviria de res fer caure un cap de turc si no hi ha garanties que l’Estat es desfà de tota la informació acumulada. Entretant, els nostres espiats són gent atrapada i vulnerable.
EL PROBLEMA actual de l’independentisme, doncs, no és pas el de si està poc o molt desanimat. És que està desarmat. La convicció és viva, l’ambició es manté, les raons no paren de créixer. L’independentisme no és mort, com voldria l’adversari. Però no hi ha capacitat per plantar cara. I el cas d’espionatge massiu, el Catalangate, ho ha acabat de posar en evidència.
