De l’article de Francesc Pujols (Barcelona, 1882 - Martorell, 1962) publicat a Papitu (12-X-1910), revista satírica que dirigiria. Pujols, anys després conegut com el filòsof de la Torre de les Hores de Martorell, conreava un humor intencionat, sorneguer, desconcertant, tributari en part del costumisme irònic del Robert Robert (Barcelona 1830 - Madrid, 1873) d’Un Tros de Paper.
De la mateixa manera que hi ha conills de bosc i conills casolans, hi ha a Catalunya, i potser també fora de Catalunya, capellans casolans i capellans de bosc. Entenem en aquest país per capellans casolans els que es crien a ciutat entremig dels tramvies i les bicicletes, i entenem per capellans de bosc els que es crien a muntanya entremig de les bardisses. Els casolans fan olor d’encens i de cera cremada; els de bosc fan olor de romaní i farigola. Als casolans els volten, generalment i sobretot a l’estiu, les mosques fofes i de vol untós, pròpies de les barberies, untades de pomada pel cabell i oloroses com la mateixa perruca arrissada del fadrí barber. Als de bosc els volten les mosques conegudes amb el nom de mosques d’ase, fortes com la pedra i sorolloses com una fàbrica de teixits. Al revés dels conills, els capellans de bosc aspiren a ser casolans, i els casolans, també al revés dels conills, no aspiren a ser de bosc; però uns i altres, com els mateixos conills, d’algun temps en aquesta part són perseguits sense diferència pels governs aliats a les masses d’anticlericals que cada hora i cada moment augmenten tant a la ciutat com al camp, fins al punt que no sabem on anirem a parar si seguim per aquest camí. La ciutat, com a més propícia que és a la religió, permet al capellà casolà una certa i determinada vida [...]. El capellà de bosc, criat en un medi refractari, queda sol i desemparat al mig de les muntanyes en les que tan lluc havia pres en altre temps. [...] La santa resignació contrasta amb la resignació del revolucionari anticlerical que, així com el capellà de bosc es resigna a viure, es resigna a morir esperant que la seva mort farà avençar l’apoteosi del progrés que ha de venir després de l’últim acte del treball humà, amb música de la primera època d’en Clavé, amb acompanyament de fàbriques, sirenes cridant a la festa universal, xemeneies fumejant, un sol ixent, on, com en una pissarra d’escola de primera ensenyança hi ha escrites tres paraules: Progrés, Virtut, Amor. Apoteosi presidida per la Reina dels Mercats, vestida de república, ensenyant un pit i mig, guardada per un gimnasta disfressat d’obrer amb les insígnies del treball i revestit de la serietat pròpia dels personatges que figuren a les cavalcades. [...] El capellà de bosc espera el seu apoteosi eclesiàstic i contrari al republicà, no en aquesta vida, sinó en l’altra, o sigui en aquella a què ell, com tothom que es porti com marquen els manaments de la llei de Déu, està destinat. El capellà de bosc enriqueix les seves últimes visions, com la tardor, almenys a Catalunya; enriqueix la terra inflant-la de fruits, daurant les fulles i guarnint el cel amb grans domassos d’or i porpra, estesos al vent i amb molt bon encert il·luminats pel sol. El capellà de bosc veu la vida eterna, barroca com una columna de fum, com el per omnia sèculos seculòrum. Amén, o com el passeig de Gràcia quan serà acabat si en Gaudí té vida i salut. [...]
