10/07/2021

Quan l’independentisme no tenia futur

3 min

Ha començat l’estiu, indecís, encara viral. Més que mai, per l’afany de deixar enrere la pandèmia, temps d’aventures a l’aire lliure. Però les aventures que de debò em plauen són d’un altre caire: fa uns dies vaig fer una redescoberta entre prestatgeries del casalot del poble, a veure de quins llibres i revistes gosàvem desfer-nos. Les biblioteques no accepten gaires donacions: tothom va curt d’espai. El paper imprès alhora ens provoca nostàlgia (oi, Irene Vallejo?) i ens fa nosa. El cas és que vaig ensopegar amb un plec d’exemplars de la revista El Món. Hi va haver un temps que en català hi havia dues capçaleres setmanals generalistes, El Temps, que encara rutlla, de tendència nacionalista pancatalana o panvalenciana, i El Món, de l’òrbita socialista barcelonina. Arxivat el cas Banca Catalana, eren els anys de plom de la sociovergència. Parlo del 1988. Tant la CDC pujolista com el PSC tot just celebraven la seva primera dècada, ben acomboiats a banda i banda de la plaça de Sant Jaume.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Amb 21 anys, vaig començar a escriure en aquella revista, que tenia la redacció a la rambla de Catalunya i estava en fase terminal, cosa que jo ignorava però que aviat em va quedar clara: van tancar sense pagar-me cap dels articles que hi vaig escriure durant prop d’un any. Per a mi va ser un bon fogueig: hi vaig firmar textos sobre l’Europa de l’Est, alguns països africans, l’illa de Wight (on vaig viatjar a la recerca infructuosa d’algun senyal que recordés els seus anys hippies )... Fins i tot, al setembre, hi escrivia una panoràmica sobre el nou curs polític català. D’El Món, on hi firmava gent com Joan Subirats, gràcies a Joan Tudela, que era amic de Santiago Ramentol, director de l’Avui, vaig anar a parar al diari nacionalista, on contra tot pronòstic m’hi vaig quedar escrivint sobre cultura durant vint anys.

En un d’aquests rescatats exemplars d’El Món hi he trobat una entrevista a Jordi Solé Tura que, llegida avui, fa somriure. No ho dic amb malícia. Pronosticava que l’independentisme no tenia la més mínima possibilitat de progressar i que la missió històrica del catalanisme era trobar l’encaix a Espanya, la democratització de la qual, deia, ja no donava peu a cap excusa. Sense saber-ho, Solé Tura plasmava amb tota cruesa l’autoengany del catalanisme durant la Transició, quan va creure -vam voler creure- que Espanya havia canviat profundament. Teníem un rei tolerant (després hem vist que sobretot era tolerant amb si mateix), un exèrcit reformat (també hem vist que la reforma del ministre Narcís Serra es va quedar curta), un cop d’estat, el 23-F, fracassat (potser no tant, oi?), un estat autonòmic (amb la Loapa tombada per un Tribunal Constitucional aleshores progre, ens pensàvem que a poc a poc aniríem aconseguint més autogovern fins a arribar a la solució confederal), uns franquistes acomplexats (ara de nou desfermats) i una Europa que ens havia de salvar de tot (i tot just segueix volent salvar-se a si mateixa).

Solé Tura identificava l’independentisme com l’aposta final del nacionalisme identitari pujolista i creia esgotat el seu discurs: “Aquesta discussió potser s’anirà arrossegant, però cada vegada tindrà menys interès i al final serà patrimoni de grups més marginals i minoritaris. A mesura que això vagi quedant clar per a tothom, s’exasperaran, intentaran ser més independentistes i radicals, però no arribaran enlloc. Per tant, aquesta discussió anirà durant, encara ens podran crear embolics i fins i tot situacions desagradables, però no té cap mena de futur. No hi ha cap força política important avui a Catalunya que cregui que l’independentisme ens porta a algun lloc. Per tant, el nostre lloc és veure quin lloc tenim en el conjunt d’Espanya i d’Europa”.

Ho pensava ell i ho pensava la majoria. Però ja hem vist quin lloc hi teníem, a Espanya.

stats