L’odi com a defensa
“Plató va descobrir la molt insegura posició de la veritat perquè la persuasió prové de les opinions, no de la veritat... La diferència entre els antics i els moderns sofistes és que aquells destruïen la dignitat del pensament humà i aquests la dignitat de l’acció humana”. Són paraules de Hannah Arendt.
El 1894 un oficial jueu de l’estat major de l’exèrcit francès, Alfred Dreyfus, va ser acusat i condemnat per espionatge en favor d’Alemanya. L’antisemitisme i la defensa de l’estat i de l’exèrcit van trencar França políticament i socialment. El 1899 el Tribunal de Cassació va anul·lar la sentència i el 1906 el mateix tribunal el va absoldre. El 1908, el dia que el cos d’Émile Zola, que l’havia defensat en el famós article J’accuse, és traslladat al Panteó, Dreyfus és atacat al carrer: la flama de l’odi no s’havia apagat. Encara el 1940 Pétain practica una política antisemita i deporta jueus a Alemanya per ser exterminats en els camps de concentració del Tercer Reich. De 13.000 traslladats en van sobreviure 70. França no va reconèixer el crim fins al 1995 amb el president Chirac: és la por de despertar l’odi quan les causes que el “justifiquen” ja han deixat d’existir. Només llavors ho va reconèixer. Covardia imperdonable.
La dreta espanyola ha promogut l’odi al nacionalisme i l’independentisme catalans. L’Estat no ha sabut trobar la manera de resoldre un problema polític i ha deixat la qüestió en mans de la justícia. Avui hi ha 3.000 ciutadans en espera de resolucions judicials, és una ferida aparentment tancada però infectada. I és conegut que quirúrgicament això condueix a la gangrena. Aquesta circumstància resulta sorprenent després d’haver verificat que el perdó -l’indult per als condemnats pel Tribunal Suprem- ha reduït la tensió social i la dreta ha callat i no ha promogut un conflicte social de dimensions visibles.
Qui va perdonar Dreyfus va ser el president Clemenceau. La solució, en aquell cas, va ser política. No tot es va resoldre, com la història demostra, però es va evitar una virulència social, sobretot social, que a qui menys convenia era a l’estat. Es pot concloure, per la força dels fets i l’experiència del passat, que en el cas català la solució també ha de ser política.
La manera que té l’Estat de conduir aquesta qüestió resulta sorprenent, quan hi ha casos pendents de resolució als tribunals europeus. Si, per exemple, la immunitat dels tres diputats catalans al Parlament d’Estrasburg -Comín, Ponsatí i Puigdemont-és reconeguda pel TJUE i el president Puigdemont decideix tornar com a polític en actiu o fins i tot “com a president legítim” -hi ha una part de la ciutadania catalana que el reconeix així-, què farà l’estat espanyol? ¿Se li pot prohibir fer política a Catalunya si Europa li reconeix la immunitat com a parlamentari europeu que és?
L’oportunitat de resoldre la qüestió és abans de la sentència de Luxemburg. Després el conflicte creixerà i la ferida falsament tancada és reobrirà.
Semblaria que la voluntat de “desar” els problemes i no resoldre’ls és l’estratègia actual del govern. És evident que Espanya conviu amb problemes, però l’ajornament de la solució no és segur que els resolgui per ells mateixos. El que li convé a l’Estat és buscar el moment polític adequat per posar-hi punt final.
A Catalunya des de fa temps hi ha un estable percentatge de la ciutadania -un 65%- que està a favor de l’amnistia, i, per tant, la solució del conflicte per l’oblit del passat no està justificada. A Espanya és diferent, més per al referèndum, menys per a l’indult general. El primer és considerat majoritàriament per la classe política espanyola un desafiament a l’Estat, i cal un ampli consens polític per negociar-lo. En aquest moment, abans de les properes eleccions generals del 2023, impossible. El segon pot ser tractat com una prova de magnanimitat i pot presentar-se com una voluntat efectiva de reduir la crispació i com la continuïtat d’una política ja iniciada. És políticament imprudent viure permanentment en la precarietat i la fragilitat.
Aquest problema és ara més global que particular. L’estela del trumpisme ha deixat ferides als EUA, on part de la població creu que les darreres eleccions presidencials van ser un frau, l’expresident ho afirma i la majoria del seu partit o calla o li manifesta de manera explícita el seu suport... Però la diferència amb el cas català-espanyol és que allà el president Biden ha acusat solemnement l’expresident Trump de mentir i de promoure el trencament de la societat per egoisme personal i orgull ferit. Aquí, els debats a les Corts entre el president Sánchez i el líder de l’oposició, Casado, han estat contundents, però els fets no acompanyen les paraules i aquesta és la manera més eficaç de perdre la credibilitat. El president Sánchez ha de ser coherent amb fets que suportin les seves paraules -“la dreta actua per trencar la societat (com a defensa política)”-. La conclusió a la qual li falta arribar és que aquesta manera de procedir no li farà perdre les eleccions, valor suprem per a un polític. Els ciutadans majoritàriament saben pensar de manera autònoma i més sovint que en comptades ocasions ho solen fer. Per això Biden, i ell també, són presidents.
