14/12/2020

La falsa quietud universitària

5 min
Les aules buides al Campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona

Des que, ja fa deu mesos, vàrem rebre com a societat l’impacte del covid-19, i especialment durant aquest darrer trimestre ple de confinaments perimetrals i de cap de setmana, tocs de queda, tancaments d’establiments públics, limitacions d’aforament, etcètera, molts dels col·lectius i sectors afectats per les restriccions (els negocis de restauració, les escoles de música, els gimnasos, els locals d’oci nocturn, les sales de concerts, els teatres, les entitats que organitzen activitats extraescolars, les cases de colònies, els centres d’estètica, els grans centres comercials, el petit comerç i un etcètera gairebé inacabable) han protestat contra les mesures que els reduïen o anul·laven l’activitat, s’han manifestat al carrer i, en determinats casos, han aconseguit de les autoritats catalanes l’alleujament o la flexibilització d’aquelles disposicions que els asfixiaven.

Tanmateix, entre la corrua de grups que acudien a reivindicar-se a la plaça de Sant Jaume no s’hi ha observat cap col·lectiu universitari: ni estudiantil, ni professoral, ni administratiu. ¿Significa això que les universitats públiques catalanes (és a dir, cap a dues-centes cinquanta mil persones entre treballadors i alumnes) viuen alienes a la pandèmia, que el seu funcionament no s’ha vist afectat per l’estat d’alarma de la primavera ni per les restriccions i semitancaments de la tardor? ¿Que, als nostres centres d’ensenyament superior, i per recórrer a la frase del doctor Pangloss, “tot va bé en el millor dels mons”?

Evidentment, no, encara que determinades característiques i circumstàncies de la institució universitària ajuden a entendre la passivitat dels col·lectius que la formen. A diferència dels cambrers, les actrius o els dependents del comerç, una gran part del personal docent i administratiu de les universitats el formem funcionaris que hem seguit cobrant les nostres nòmines sense veure’ns amenaçats ni pels ERTO ni per l’atur. Pel que fa a l’estudiantat –que, el febrer-març d’enguany, va rebre cinc setmanes de classes normals i aquest setembre ja començà el nou curs amb classes teòriques online gairebé arreu–, és clar que molts dels seus integrants troben a faltar l’assistència física a les aules i a les biblioteques, la interacció amb els companys i els professors, etcètera. Però –siguem sincers– molts també han descobert, a la llum de l’experiència del segon semestre del curs 2019-2020, que les formes d’avaluació a distància practicades el passat mes de juny van ser, en moltes titulacions, més toves i benèvoles que les ordinàries, i que no haver de matinar per ser a l’aula a les 8.30 o les 9 també té certs avantatges...

El discurs oficial assegura que les nostres universitats segueixen rutllant com una seda gràcies al teletreball. No ho sé, tal vegada el teletreball és una forma de funcionament òptima per a una companyia d’assegurances o una societat gestora de fons d’inversió; però, després de cinquanta anys d’experiència en el ram, puc afirmar que no ho és per a una universitat de tipus clàssic, és a dir, presencial. El model d’universitat en línia és un altre, molt respectable, que funciona a Catalunya amb gran èxit des de fa un quart de segle, però que no pot esdevenir de cap manera el patró universal del nostre sistema universitari durant dos semestres, o tres, o per temps indefinit.

El caràcter sobtat i imprevisible del confinament que entrà en vigor el 13 de març convertí la docència a distància durant el que restava d’aquell curs en una entelèquia: ni professorat ni alumnat, considerats en conjunt, no estàvem preparats tecnològicament per afrontar aquell repte d’avui per demà, almenys a les facultats de ciències humanes i socials. Ara ho estem més, per descomptat. Però haver-nos proveït de monitors amb càmera i micro, i haver-nos descarregat programes com Zoom, Skype, Teams, etcètera, no converteix unes classes explicades o rebudes davant d’una pantalla en l’equivalent d’aquelles que es desenvolupen en una aula. Cap programa informàtic no permet al docent copsar instantàniament les reaccions del seu auditori, calibrar si l’entenen o no, si li cal o no reiterar aquell punt. Cap programa, tampoc, no dona a l’alumne la possibilitat d’interrompre, de preguntar, de matisar la pregunta d’un company, d’abordar el professor al passadís o acompanyar-lo fins al despatx per aclarir un concepte o comentar un títol de la bibliografia.

Sí, potser caic en la nostàlgia d’una universitat que ja no tornarà. Així i tot, opino que no podem resignar-nos a l’actual prohibició sine die de la docència presencial, perquè aquesta situació degrada la qualitat i –disculpin-me– mata l’esperit universitari. Penso que les instàncies dirigents del nostre ensenyament superior s’han mostrat molt poc enèrgiques a l’hora de reivindicar el gradual retorn a les aules, les biblioteques, les sales d’estudi, els laboratoris i els despatxos. I crec que, davant d’aquesta problemàtica, el govern de la Generalitat ha exhibit un desdeny i una manca de consideració escandalosos, com si al país li fos indiferent tenir durant un any el funcionament de les universitats hibernat. O com si el conseller d’Universitats fos el senyor Sergio Delgado.

stats