Per l'abolició de l'autor
Últimament hi ha hagut polèmica a França (llarga vida als francesos i a les seves polèmiques) a compte de la cancel·lació, per part de les institucions culturals franceses, dels actes de celebració del cinquantenari de la mort de l'escriptor Louis-Ferdinand Céline, autor d'una de les novel·les més importants del segle XX, Viatge al fons de la nit (n'hi ha traducció en català a l'editorial Proa, a càrrec d'Estanislau Vidal-Folch), a causa de la forta contestació que l'efemèride havia suscitat. El principal argument que han esgrimit els detractors de Céline per exigir aquesta anul·lació ha estat, com era de calaix, l'adscripció ideològica de l'autor, que durant la II Guerra Mundial es va manifestar partidari d'Adolf Hitler.
En efecte, Céline va ser un filonazi furibund i un antisemita rabiós, i ho va demostrar a bastament: va escriure pamflets contra els jueus, tan virulents i infectats d'odi constitueixen un veritable atropellament contra la humanitat. També va col·laborar amb la Gestapo durant l'ocupació nazi, i existeixen sospites fonamentades que les seves delacions haurien servit perquè diverses famílies jueves fossin enviades als camps d'extermini. Céline va ser, en resum, un home vil, indigne i absolutament menyspreable. Però a la vegada, el seu Viatge al fons de la nit és potser el retrat més demolidor, corrosiu, lúcid i -a la seva manera- bell que s'hagi escrit sobre la condició humana en l'era de les guerres mundials i de la megamort.
Mereix, doncs, Céline el reconeixement i l'homenatge de les institucions franceses? Ell, per descomptat, no, de cap manera; el seu llibre, en canvi, sí, i sense reserves. És força habitual la confusió que ens porta a aplicar als llibres el judici que ens mereixen les persones dels seus autors, i tot i que pugui resultar comprensible, és un raonament del tot erroni. La mena de raonament que, aquí, ha dut alguns a menystenir colossos de la nostra literatura com Josep Pla o Llorenç Villalonga, que Ignasi Aragay recordava oportunament la diada de Sant Jordi de dissabte. Potser sí que Pla va fer algun cop la puta i la ramoneta per sobreviure com a escriptor durant el franquisme, i ben cert que Villalonga va ser falangista durant la guerra, però això no lleva ni una mica del valor extraordinari de les seves obres. Coses semblants podríem dir d'Hergé, ara que a Bèlgica hi ha muntat un sagramental entorn de l'àlbum Tintín al Congo (tot i que aquest cas fa més pudor de socarrim promocional del film que prepara Spielberg sobre el personatge, però en fi).
El fet és que no podem demanar exemplaritat ideològica als escriptors, i ni tan sols humana: l'únic que els podem exigir, com va dir Cyril Connolly, és que escriguin grans obres. El que sí que seria desitjable és que tots els autors tinguessin la sort d'Homer, de qui no sabem res: quin goig, si tots els grans escriptors caiguessin dins un oblit total i només ens en quedessin les paraules! Però sembla molt que la vanitat, sempre insidiosa, farà que això sigui impossible.
