De l'admiració a la decepció a 120 km/h

Recordeu quan es parlava de comptar fins a deu abans de dir alguna cosa? No dic que ho féssim, però s'intentava. La societat de la immediatesa és més emotiva i menys reflexiva: primer disparem el comentari o tuit o enviem l'SMS, i després pensem si pagava la pena. Sense comptar ni tan sols fins a tres, si no és que es penja l'ordinador o l'ADSL va lenta i ens salva d'una acció de la qual ens penediríem. No crec que això ens faci ser més sincers. És cert que alguns filtres tendeixen a incloure covardies i hipocresies, però la seva absència no ofereix més veritat, sinó més impulsos extrems. Quan una cosa no ens fa ni fred ni calor, quan per valorar-la hem de pensar, ja ens agafem el temps suficient. I en canvi responem en calent, sense rumiar, a les coses que ens provoquen una reacció primària, que justament són les que més reflexió mereixerien. Cal filtrar una escuma superficial de comportament adolescent de tots els adults, àvids de crear i enderrocar ídols, que passa de l'eufòria a la ràbia, del m'agrada al no m'agrada, de l'afalac a l'insult, d'una felicitació exagerada a una desqualificació cruel. Per això hi ha gent que troba la comunicació a les xarxes socials massa primària. I no ho és, però cal superar una primera capa que enganya i desanima, la que un dia et diu que sense tu no pot viure i abans de pair-ho ja t'informa que l'has decebut per sempre més.