23/04/2016

Lectura sociològica d’un exabrupte

2 min

Ja fa uns 20 dies que Lluís Rabell -“pesant les paraules” i amb Coscubiela fent-li d’apuntador- va titllar de “racista”, en seu parlamentària, el manifest Koiné. Havent fet l’esforç de no reaccionar en calent, vull avui reflexionar sobre aquest exabrupte i el que diu d’on hem arribat com a país en el lloable intent de no fracturar la convivència lingüística.

Una visió ingènua ens pot dur a creure que Rabell només veu racista que es culpi del retrocés del català -avui ja innegable- la immigració procedent de la resta de l’Estat que dels 40 als 70 va gairebé doblar la població de Catalunya. El manifest no la culpa i és sorprenent, per frívol, que agafant el rave per les fulles llancés una acusació tan greu. Però tan absurd és culpar de res la immigració com negar que aquell salt demogràfic -amb un país sense eines per pair-lo i sotmès al sufocant monolingüisme oficial- va ser tan crucial per a l’avanç del castellà com fonamental per al progrés del país.

Entrar en una dialèctica de bons i dolents lligant-ho amb orígens i migracions, a més de ridícul és antic i caspós. Tots els éssers humans, si ens veiem empesos a emigrar per tenir una vida digna, intentem adquirir les competències que intuïm que són bàsiques per progressar en el nou país. Només des de l’analfabetisme sociològic -un mal molt estès- es pot vilipendiar uns Rodríguez de Gavà perquè parlen als fills en castellà i poden votar Ciutadans, i omplir d’elogis els seus cosins de Vic perquè no es deixen cap hi i simpatitzen amb la CUP. Uns i altres, mèrits personals a part -que també hi són i solen ser molt dignes d’elogi-, han mirat d’integrar-se en l’ambient que els envoltava. I és, en tot cas, excepcional que s’hi hagin resistit.

I no lligo perquè sí ideologia amb llengua, perquè en aquest lligam hi ha la clau del “racista” de Rabell. Si en els primers anys de democràcia el PSUC del Guti i Solé Tura podia abanderar la normalització sense fer perillar el suport a l’àrea metropolitana (ben al contrari, tenint la seva complicitat), és perquè en la seva tradició antifranquista ser d’esquerres era incompatible amb ser espanyolista i defensar la supremacia del castellà.

El drama dels hereus del PSUC és que, a mesura que el record del franquisme s’esvaïa, l’espanyolisme s’anava fent transversal en l’eix dretes-esquerres aprofitant que el PSOE se’l feia seu i que era la densa normalitat d’unes TV privades que lideraven audiències amb la teleporqueria.

I avui, quan l’alfabetisme sociològic evidencia que el català només pot deixar de retrocedir frenant l’avanç del castellà, la ideologia hegemonista de l’espanyol -sempre disfressada de bilingüisme - ja és prou dominant al cinturó roig perquè CSQP s’enfronti a un dilema agònic: o beneeix la minorització del català o permet que Ciutadans consolidi el sorpasso que ja els va infligir el 27-S.

Al capdavall, i per absurd que sembli, Rabell deia “racista” a una hipòtesi científica que totes les dades corroboren. No és insòlit: hi ha una certa tradició d’acusar les hipòtesis científiques de posar en perill la convivència.