Opinió 29/12/2013

L'edat d'or de les notícies

i
Bill Keller
6 min

The New York TimesCom lamenten amargament els periodistes veterans, durant aquests últims 20 anys els mitjans de comunicació nord-americans s'han anat retirant del costós negoci de la cobertura informativa internacional: han tancat delegacions i han reduït l'espai i el temps d'emissió. Tanmateix, per al lector curiós que se sàpiga orientar, aquest és un moment d'una abundància informativa sense precedents.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Jo mateix començo la jornada amb l'equip d'internacional del New York Times : 75 periodistes a 31 delegacions. Al gimnàs escoltaré la NPR (National Public Radio), després em miraré el Wall Street Journal i el Financial Times, llegiré detingudament les webs de The Guardian i la BBC, i faré un cop d'ull a l'aplicació Ap Mobile. Més tard entraré a Al Jazeera English per veure el blog sobre la guerra de Síria, i després consultaré la secció Global de The Atlantic, l'apartat Regions de Foreign Affairs i alguns blogs de Foreign Policy. Si avui vaig fort de rus, escoltaré un canal de la ràdio moscovita independent Ekho Moskvy i probablement visitaré un aguerrit portal informatiu anomenat The Daily Maverick, creat en un altre país que segueixo de prop, Sud-àfrica. Miraré si el canal de Twitter #Turkey que vaig crear a l'estiu per a un viatge de feina ha revifat després d'estar una mica silenciós durant un temps, i si no potser trobaré alguns polítics europeus indignats que carreguen contra l'espionatge nord-americà. I si, després de tot això, encara no n'he tingut prou, entre les meves adreces d'interès hi tinc Onlinenewspapers.com, que conté enllaços amb milers de diaris i revistes.

Sí, cada vegada hi ha menys corresponsals experimentats a l'estranger, però ara puc accedir a tots sense sortir del despatx, i gairebé sempre em surt de franc. Quan el software de traducció automàtica funcioni millor, fins i tot tindré accés a fonts de notícies en persa i mandarí.

I no és només això: des que el món està interconnectat ha esdevingut molt més difícil per als règims autoritaris ocultar les notícies. El 1982, quan el president sirià Hafiz al-Assad va sufocar una insurrecció i va arrasar literalment la ciutat de Hama, durant mesos aquesta història va ser poca cosa més que un rumor; i segons Thomas Friedman, que cobria la informació per a The Times, si Al-Assad al final va permetre als periodistes entrar i veure la carnisseria, ho va fer perquè volia donar als seus súbdits una lliçó pràctica sobre el tracte que rebrien els agitadors. En canvi, actualment a YouTube podem veure en temps real les atrocitats perpetrades pel seu fill, Baixar al-Assad.

Quan els professionals del sector es reuneixen -com vam fer alguns de nosaltres fa unes setmanes en un estimulant congrés sobre el futur de la professió celebrat al Boston College-, un dels temes que es posen sobre la taula és si, malgrat tots els laments, no estem vivint ara una edat d'or del periodisme internacional. La meva opinió és que sí, però... Ja he explicat el , i ara explicaré el però.

El problema de la retallada de les despeses generades per la cobertura internacional a càrrec de professionals no és tan sols el desaprofitament d'experiència i coneixements. És l'augment -i l'explotació- dels substituts externs, una legió de professionals independents, sovint poc preparats i massa sovint desproveïts de cap mena de suport. Tendeixen a presentar escenes violentes perquè això és el que els editors i productors de mitjans audiovisuals els paguen millor. I el més probable és que no hi hagi ningú que vetlli per ells.

No cal dir que n'hi ha que tenen un talent enorme i molts prefereixen treballar pel seu compte més que no pas ser periodistes de plantilla, perquè així són lliures per cobrir la informació que els interessi. Sospito, però, que no són gaires els que es poden permetre el luxe de triar. Fa molt de temps que el treball independent és una manera d'entrar en el negoci del periodisme internacional; ara és cada vegada més un negoci.

Una missió a l'estranger per a un mitjà de comunicació important ha inclòs tradicionalment les despeses de viatge, la cobertura mèdica, les mesures de seguretat i la formació en primers auxilis si es cobreixen zones en conflicte, mediadors i traductors i, en alguns casos, un permís retribuït per aprendre idiomes. També inclou uns tècnics que s'encarreguen que et funcionin bé l'ordinador i el mòbil per satèl·lit. Inclou uns advocats per si et denuncien o t'arresten. I editors que et diuen que no corris riscos temeraris, i que avisen la teva família si et passa alguna cosa.

Actualment, s'ha imposat una tendència preocupant: els autònoms han de vendre les feines un cop fetes. Sense ni tan sols oferir-los un contracte ni fer-los un encàrrec formal, cosa que si més no implicaria una certa responsabilitat, els mitjans de comunicació demanen als periodistes independents que els presentin uns reportatges o fotografies ja acabats, amb les despeses de cotxes de lloguer ja pagades, amb tota la feina feta i quan ja s'han corregut tots els riscos. (I, tot i així, cobrar es pot convertir en un calvari. Un professional independent ha posat en marxa fa poc al Iemen una campanya per "denunciar i avergonyir" els mitjans que escanyen els periodistes.) Quan, en una zona en conflicte, un professional freelance es fica en un problema, "cau en un forat negre", afirma Emma Beals, una periodista britànica que ha treballat a Síria i s'ha convertit en defensora dels professionals independents en aquest país i en altres llocs perillosos.

La frustració i els perills han impulsat l'organització de diverses iniciatives. Beals forma part d'un grup de voluntaris que tenen per objectiu oferir formació, assegurances, encàrrecs de feina i altres serveis als periodistes independents. (Per als multimilionaris que es mouen per internet i busquen una bona causa, aquest grup es diu Frontline Freelance Register.) El periodista Sebastian Junger ha posat en marxa un programa que ensenya als periodistes de guerra freelance tractaments mèdics d'urgència. (Multimilionaris que us moveu per internet: es diu RISC, per Reporters Instructed in Saving Colleagues). Lily Hindy, subdirectora de RISC, diu que molts reporters independents recorren a xarxes d'autoajuda perquè són reticents a enemistar-se amb empreses que els poden donar feina. Segons Hindy: "L'única cosa pitjor que ser explotat és que no t'explotin gens".

La meva altra advertència sobre aquesta època d'abundància informativa és que, tot i ser fantàstica per a un addicte a les notícies internacionals, no estic gens segur que sigui gaire útil per al lector passiu. L'abundància d'informació no filtrada pot atabalar sense arribar a informar. Per exemple, si bé és cert que el món exterior es va assabentar gairebé a l'instant del terrible atac químic perpetrat a l'agost a Síria, les xarxes socials es van veure inundades i contaminades per la desinformació (en alguns casos intencionada) i van propagar prou contradiccions perquè el règim i els seus partidaris poguessin culpar els rebels de la matança sense immutar-se. Ni tan sols els inspectors de l'ONU, després de visitar el lloc dels fets i elaborar un informe, van ser capaços de resoldre els dubtes sobre la culpabilitat de l'atac. Va caldre que un periodista experimentat i bon coneixedor de la guerra civil siriana, el meu col·lega C.J. Chivers, analitzés en profunditat els elements tècnics de l'informe de l'ONU i hi detectés la prova -les marcacions de la brúixola de dos coets químics- que indica que l'atac procedia d'un reducte de l'exèrcit d'Al-Assad a Damasc.

"Els mitjans socials no són periodisme", va afirmar Chivers al congrés de Boston. "Són informació. El periodisme és el que fem amb aquesta informació".

Peter Goodman, un editor de The Huffington Post -on d'entrada no t'esperes trobar gaire commiseració pel declivi dels vells mitjans-, es declara contrari a proclamar una edat d'or. En una entrada de fa unes setmanes afirmava: "Els que ens guanyem la vida practicant el periodisme a internet hem de reconèixer una veritat fonamental: malgrat l'evident i enorme potencial de la xarxa, i malgrat el fet indiscutible que el futur digital ha esdevingut irremissiblement el present, la informació internacional passa per un moment de crisi".

Assenyalava també que ningú pot substituir els corresponsals professionals que tornen una vegada rere l'altra al lloc dels fets, "i mantenen converses que duren més temps del necessari només per retenir una cita que els serà útil per confegir un reportatge". Cal dir, en honor de The Huffington Post, que està començant a crear un petit equip d'internacional que dirigirà Goodman, antic corresponsal a la Xina.

Joe Kahn, editor internacional de The Times, és una mica més optimista. "No fa del tot la impressió que visquem una edat d'or (¿és que cap moment fa la impressió de ser una edat d'or mentre la vivim?)", va dir en un correu, "però si n'haguéssim de construir una, probablement faríem una combinació del periodisme tradicional i professional de després de la Segona Guerra Mundial amb el gratis-per-a-tothom dels últims anys, i, amb sort, això és el que tenim".

Sí. Però.

stats