De l’estat de dret a l’estat de xoc

Presoners polítics ma non tanto, sembla voler dir, amb un cinisme majúscul, el Tribunal Suprem. La grotesca decisió del jutge és una carambola a diverses bandes. Una, evitar l’evidència d’una disparitat de criteris massa visible en relació a l’Audiència Nacional (s’imposa presó preventiva als acusats, eludible amb fiança, però presó al cap i a la fi). Una altra, imposar un càstig que sembli jurídicament escrupolós perquè no es reprodueixi, o augmenti d’intensitat, l’opinió internacional que acusa Espanya de ser una democràcia fallida pel fet de tenir persones preses per les seves idees polítiques. Una acusació a la qual ahir mateix s’havien afegit noms de pes com el de la vicepresidenta del grup de socialistes i demòcrates al Parlament Europeu, Tanja Fajon; el de l’economista i exministre grec de Finances Iannis Varufakis, i el de la periodista i activista social Naomi Klein. Es tracta de no posar-ho tan fàcil a aquests maleïts estrangers perquè vagin dient que Espanya ha consumat una impresentable regressió al franquisme. El jutge s’esforça, per tant, a aplicar una repressió primorosa, de encaje de bolillos per dir-ho amb una precisa expressió castellana.

Primorosa i primmirada, però que no descuida l’objectiu principal, que no és altre que el d’humiliar l’adversari. I en aquest cas l’adversari ja no són els polítics catalans, sinó la ciutadania catalana. Cap altra figura institucional representa més directament el conjunt de la ciutadania del país que la presidenta del Parlament. Ara bé, seria fals afirmar que la decisió judicial es proposa humiliar tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya. Pretén humiliar, molt en concret i en particular, la ciutadania catalana que amb el seu vot va formar una majoria independentista al Parlament i en va fer presidenta Carme Forcadell. La justícia ratifica així les paraules del rei Felip VI, que en el seu discurs televisat del 3 d’octubre es va adreçar específicament als catalans que estaven “preocupats per la conducta de les autoritats autonòmiques” per dir-los que no estaven sols i que comptaven amb “la garantia absoluta de l’estat de dret”. Els altres, els catalans que no devien estar tan preocupats per la conducta de les autoritats perquè les havien votat, sí que havien de considerar, per tant, que estaven sols i que no podien comptar amb cap garantia de l’estat de dret. I així ho estem veient i patint, en efecte. La justícia dona la raó al monarca, que al mateix temps dona la raó al govern. Una separació de poders impecable.

Naomi Klein va assenyalar Rajoy com un exponent del que ella anomena “doctrina del xoc” (amb Trump com a paradigma). Governants ultranacionalistes que sotmeten la ciutadania a una tensió social permanent i creixent per ocultar els seus fracassos polítics i la seva corrupció. És això exactament el que passa a Espanya, i la infàmia perpetrada contra la presidenta Forcadell i els membres de la mesa, contra la ciutadania catalana, acaba de confirmar el pitjor dels escenaris.

Més continguts de