És l’hora de fixar una nova estratègia
Catalunya viu una situació política insostenible enmig d’una incertesa massa llarga. Els esdeveniments dels últims dies, amb l’entrada a presó de quatre exconsellers -Rull, Turull, Romeva i Bassa- i l’expresidenta del Parlament -Forcadell-, la marxa a l’exili de Marta Rovira i la detenció del president destituït, Carles Puigdemont, a Alemanya no han fet sinó accelerar la sensació de vertigen, impotència, ràbia i tristor. L’ofensiva judicial de l’Estat, basada en una construcció jurídica que atribueix una violència inexistent fins ara al moviment independentista, està sent duríssima. La indignació per primer cop s’ha convertit en aldarulls al carrer. Han sigut minoritaris, però no per això deixen de ser molt preocupants. Ho són pel sol fet d’existir -el pacifisme ha sigut tots aquests anys un senyal d’identitat consubstancial a la reclamació del dret a decidir- i ho són perquè donen arguments a l’atribució de violència a l’independentisme. D’aquí les oportunes crides a la serenor tant de Puigdemont com del president del Parlament, Roger Torrent. És en moments així quan es demostra un lideratge responsable. De fet, aquest mateix missatge -i el d’unitat- fa temps que arriba clar i nítid també per boca de presos com Jordi Cuixart, president d’Òmnium, Jordi Sànchez, expresident de l’ANC, i Oriol Junqueras, president d’ERC.
Per conjurar el perill de més desorientació, cada cop és més urgent sortir de l’atzucac. I la via hauria de ser doble. D’una banda, amb la formació d’un Govern efectiu que permeti posar fi a l’ocupació de la Generalitat a través de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Avui el govern de Catalunya s’exerceix des de la Moncloa, un govern de perfil baix basat en una suma de paràlisi administrativa i voluntat de desfer els grans consensos de país forjats des de la Transició. Permetre que això s’allargui és humiliant i és posar en risc massa polítiques socials, educatives, econòmiques i culturals. El sobiranisme més ampli, doncs, s’ha de conjurar d’una vegada per totes per recuperar immediatament la institució d’autogovern, un dels objectius centrals que es van fixar els partits quan van acceptar presentar-se a les eleccions autonòmiques del 21-D convocades per Rajoy. Renunciar a aquella victòria seria un error imperdonable.
En segon lloc, més enllà del Govern, cal bastir un gran front democràtic, tan ampli i transversal com sigui possible, que treballi incansablement en la denúncia de l’incompliment per part de l’Estat dels drets polítics i civils bàsics, i per tant en defensa dels presos i els exiliats. Aquesta causa ha de convertir-se en una gran bandera unitària que deixi fora de joc, situats en l’extrem, els qui no s’hi sumin.
Des d’aquesta doble aposta -Govern ampli i front democràtic- es pot tornar a generar una estratègia majoritària i guanyadora tant dins com fora de Catalunya, un relat que serveixi per buscar complicitats internacionals, i si es pot també a Espanya, encara que aquestes segones costin ara mateix d’imaginar.
