I a qui li importa el que sembla?

Que els periodistes en visquem, de les escenificacions, no vol dir que les puguem criticar. De fet té lògica que n'estiguem tan saturats o més que els que ens confieu la responsabilitat d'explicar fets i us trobeu que us obsequiem amb paraules, dels que ens demaneu certeses i idees clares i topeu amb versions contradictòries i espessor d'arguments, dels que voldríeu la veritat i us heu de conformar amb declaracions. Som còmplices necessaris d'un sistema que ha acabat creient-se que el més important és com s'emboliquen les coses, com es teatralitzen. Fins al punt que hi ha reunions en què es perd més temps posant-se d'acord en com s'explicarà a la premsa que en el pacte concret. I això, que potser m'hauria d'afalagar per la importància que ens donen, em deprimeix com a ciutadà. Amb la feinada que hi ha ¿estan segurs que tenen tant de temps per perdre? Només això explica l'obsessió del PP per buscar la foto amb Mas, les energies que dedica el Govern a relativitzar els acords recorrent al diccionari de sinònims (no és estable, és responsable), i l'obstinació de l'oposició per denunciar que sí, que són parella de fet. Ens tenen distrets i qui dia passa pressupost empeny, però tots ells han de saber que els jutjarem pels resultats. Que ens importa un rave el que sembla, ens preocupa el que és, on porta i com acaba. I ho explicarem.