Els límits polítics de la cooperació policial europea
És la nova “generació ISIS”, com l’anomenen alguns experts. Radicalitzada en poc temps, amb ben poca formació religiosa i amb pocs mitjans logístics per multiplicar la por i la mort arbitrària amb la màxima efectivitat possible. Són peons de l’oportunisme d’un autoproclamat Estat Islàmic aferrat a la seva guerra mediàtica mentre perd posicions sobre el terreny i el somni del califat s’esvaeix. Europa és un “teatre d’operacions únic” i “sense fronteres” per a ells, com advertia el professor Jean-Pierre Filiu a l’ARA, i Barcelona -com París, Brussel·les, Niça, Berlín o Londres- s’ha convertit en objectiu i en símbol. És aquesta Europa sense fronteres que facilita l’arribada de centenars de milers de turistes i la consagració de Barcelona com la ciutat oberta i cosmopolita que sempre ha sigut. Però aquesta mateixa lliure circulació de persones també va convertir l’estat espanyol en una base logística per a uns peons al servei d’aquesta nova lògica d’atacar on sigui i amb els mitjans que tinguin. “El fet que fracassessin en la confecció dels explosius, que disposessin de cinturons falsos, que haguessin de passar a l’atac només amb un cotxe i que no disposessin d’armes” confirma, segons el coordinador de la lluita antiterrorista de la UE, Gilles de Kerchove, que l’estratègia europea funciona.
Però els atacs de Barcelona i Cambrils també segueixen fil per randa la lògica, els reptes i les disfuncions que han marcat molts dels atacs precedents, que, sobretot des de gener del 2015, amb el tiroteig contra la revista satírica Charlie Hebdo, determinen el debat de la seguretat a la Unió Europea. En qüestió d’hores s’obria la controvèrsia sobre les barreres: la necessitat d’instal·lar pilones, com les jardineres gegants de la Puerta del Sol de Madrid, els blocs plantats a l’entrada de les galeries Vittorio Emanuele de Milà, la tanca que durant tants mesos s’ha desplegat al passeig dels Anglesos de Niça o els blocs de ciment que intenten protegir els vianants d’alguns ponts de Londres. La policia francesa i belga comencen a revelar les connexions europees dels autors dels atacs: la presència de Younes Abouyaaqoub, el conductor de la Rambla, a Malakoff, prop de París; l’Audi de l’atropellament de Cambrils fotografiat per una càmera de trànsit prop de la capital francesa; l’estada de l’imam de Ripoll Abdelbaki es Satty a Bèlgica... L’impacte psicològic però també polític, en tots els nivells, dels atacs del 17 d’agost estava estudiat i garantit.
La cooperació europea ha estat “altament reforçada” els últims anys, asseguren a Brussel·les, però les fronteres polítiques continuen pesant sobre una circulació d’informació amb més obstacles que no pas els que hi ha en la lliure circulació de persones. El periple de la fugida d’Anis Amri, l’autor de l’atac del desembre passat en un mercat de Nadal de Berlín, a través dels Països Baixos, França i Itàlia per acabar mort a trets per la policia a Milà es va convertir en l’argument de l’extrema dreta contra la lliure circulació de persones. Marine Le Pen va qualificar Amri de “jihadista consentit per Schengen”. França ja havia atacat durament Bèlgica després de l’atac a la Sala Bataclan perquè els atemptats de París s’havien preparat al país veí.
El control de la informació i de la seguretat nacional, la resistència a compartir intel·ligència entre forces policials, ha sigut el principal obstacle per a la construcció d’una autèntica cooperació europea. “Ja m’havia adonat que hi havia una sèrie de deficiències a Catalunya per la configuració específica de la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i els Mossos -assegura a l’ARA un funcionari europeu expert en la matèria-, però ningú a Brussel·les o l’Haia [seu de l’Europol] voldrà parlar d’això”. La realitat és que cada nou atemptat en sòl europeu reobre el debat sobre l’intercanvi d’informació. Mentre el president de l’Eurocambra, Antonio Tajani, proposava aquesta setmana la creació d’un “FBI europeu”, el coordinador antiterrorista de la UE assegurava en una entrevista que els tractats impedeixen la posada en marxa d’una agència europea d’informació. Els límits a aquesta cooperació són, sobretot, polítics.
Si els Mossos tenen competències en la lluita antiterrorista han de tenir accés al màxim d’intel·ligència possible. Si les ciutats són a la primera línia de les amenaces radicals no pot ser que l’administració local, qui millor coneix la seva població, no participi en les estratègies per combatre el fenomen. La informació ha de circular.
