Els límits de la sinceritat
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsÉsser insincer, no. Però la sinceritat té uns límits que s’han de respectar púdicament. [...] Sinceritat vol dir no simular sentiments que no es tinguin. I veu’s aquí una gran desviació de la sinceritat. Rousseau en donava la nota més aguda: “ Je sens mon cœur ”, diu com a primeres paraules justificatives en les seves cíniques “Confessions”. Doncs bé: la sinceritat justifica que es doni escàndol amb les pròpies misèries? -I la sinceritat ha servit després, ja com a credo literari, com argument, per a justificar totes les misèries estètiques d’aquest segle XIX i d’aquest començament de segle XX, imbuïts de Rousseau i plens de les conseqüències de l’esperit de Rousseau. Així aqueixa mena de triomf de la sinceritat, aquest esborrament dels límits de la sinceritat ens obliga avui, sobre aquest punt, a un retorn a la ideologia anterior -Grècia, l’Escola- com qui recerca una cosa perduda, com qui retorna a una cosa oblidada. Què posa límits a la sinceritat? -La primera cosa, la raó. Es contradiuen el món moral i el cinisme. Perquè la moral posa vels damunt la natura, vels d’intel·ligència, certes convencions que preserven la veritat que no la calcigui la feblesa humana, si aquesta es posés a esguardar-la impúdicament, sense vels. El cinisme -Diògenes, Hipàrquia, Rousseau- esquinça els vels púdics de la moral. O cal seguir el primer camí o el segon. O cal seguir el camí de la moral, de les limitacions, de la raó, o prescindir de la raó i abandonar-se a la vaga, cínica visió directa, sentimental, mòrbida de la Natura. -Així, replicaria qualsevol amic de Rousseau, preferiu la mentida a la sinceritat? -No, la mentida, no. Això seria una desviació nova. Volem la sinceritat; però sinceritat vol dir parlar segons el propi sentir, no vol dir haver de parlar sempre, no vol dir llevar tota reserva. Quan la raó i l’ordre privarien d’haver de dir sincerament alguna cosa impúdica, hi ha el mitjà d’un silenci prudent -Això, replicareu, és una dissimulació. -Sí, però no és una simulació. I en aquest cas, aquesta mena de dissimulació és bona. [...] Així cal que tornem als límits antics. La sinceritat ha de tenir els seus límits. Uns límits que no es contradiuen amb la seva definició. La sinceritat, així, s’assembla a la veracitat. Ocultar prudentment la veritat quant moralment convingui, no és dir mentida. I, en cas de col·lisió entre el sentir i el pensament; quan el sentiment inclina a una banda i la veritat duria a la contrària: cal obrar sincerament, és a dir, decantant-se de banda del sentiment, o bé cal obrar segons la raó voldria? -I aquí posem els dits a la llaga. El sentir, la sinceritat, mai no és norma. La norma és la raó. I el món romàntic ha invertit els termes. La raó cal que parli alt i clar, cal que mani, [...] Els sentiments, els instints, han d’abaixar els ulls púdicament, han d’obeir. I la sinceritat troba un refugi que bona part del món modern -Rousseau, Emerson, Nietzsche- oblida. [...]
