Quan l'immobilisme té por
Sembla evident que, entre nosaltres, les reformes estructurals no estan tenint lloc. S'han reduït els pressupostos, és cert, però aquí acaba tot. Vull dir que el sistema continua intocat i això vol dir que, si ara mateix li injectéssim diners, tornaríem a funcionar de manera aberrant. Continuen actius, més aprimadets és cert, els sistemes que han provocat els excessos. Per veure reformes profundes cal mirar cap a Itàlia i observar el que fa el govern Monti, que, entre altres coses, ha eliminat burocràcia, ha incrementat el nombre de notaris, farmàcies i taxis per estimular la competència, ha eliminat l'excés de jutjats i fiscalies improductives, ha eliminat la meitat de les províncies i diputacions... Aquí, l'estructura bàsica no es toca. Per exemple, es podrien passar les responsabilitats de les diputacions a les comunitats autònomes. Es podrien agrupar ajuntaments, reduir personal, reordenar tràmits burocràtics utilitzant el silenci administratiu... Però no es vol fer res de tot això -i no és només Madrid qui ho impedeix.
Amb aquestes arts, no es fa estrany que Espanya sigui aviat intervinguda. I no només per necessitats econòmiques (fixin-se que es parla d'intervenció i no pas de rescat), sinó perquè Brussel·les detecta que les reformes no van per bon camí. I la possibilitat d'intervenció comença a posar nerviosos individus i institucions. Sobretot els que no han fet els deures. Per això resulta interessant la recepció que el rei Joan Carles va oferir als líders sindicals. Són representants de dues institucions que, davant d'una intervenció, quedarien en evidència.
La Constitució reserva a la Corona el rol de moderadora. L'oli que greixa els engranatges institucionals. No sembla que, d'ençà del 23-F, la Corona hagi dut a terme la seva missió de manera diligent. Sense anar més lluny, no va actuar, ni actua, per defensar els atacs que rep Catalunya -la Generalitat i el seu president són institucions del seu regne-. I ara mateix, i des d'una perspectiva de purs interessos d'estat, la Corona hauria d'impulsar un govern espanyol d'unitat. Si en la situació en què es troba Espanya ara el rei no ho fa, quan serà l'hora de fer-ho? L'endemà d'un atac nuclear? Tornem a Itàlia. El president Napolitano s'ha mullat. I, encara que no tenia clars poders per fer-ho, va fer dimitir Berlusconi i va forçar la creació del govern Monti, amb un programa de reformes clar. I amb el suport del partit de Berlusconi! La veritat és que no deixarà de ser xocant la posició de la monarquia en una Espanya intervinguda. Fins ara, els altres països rescatats han estat repúbliques amb un cap d'estat que pot ser foragitat per unes eleccions, si cal. Però ¿ser el rei estaquirot d'un país intervingut a qui li indiquen des de fora el que ha de fer? No deixa de ser una posició certament humiliant i compromesa.
El cas dels sindicats guarda similituds. Tenen por, i és natural. El sistema d'organitzacions sindicals i patronals a Espanya ha esdevingut l'exponent més clar de com l'immobilisme impulsat i tolerat políticament pot enfonsar un país. Són els principals responsables del 25% d'atur que pateix Espanya. Res es pot fer sense cedir al xantatge d'aquestes organitzacions que cobren de l'estat per mantenir la bèstia social calmada. Em recorden els aparcacotxes que vaig veure fa uns anys a Algesires: si no els pagaves perquè et vigilessin el cotxe, eren ells mateixos els que te'l saquejaven. Ja vaig explicar en un altre article el decret que fixava les subvencions del tercer trimestre (només del tercer trimestre) del 2010 per als dos principals sindicats espanyols: 140 milions. Evidentment, si ve algú de fora, aquesta és una partida del pressupost de l'Estat que es mirarà amb curiositat. Si, a sobre, aquests sindicats es dediquen a boicotejar qualsevol reforma de les que recomana Europa, sembla lògic pensar que qui vingui a intervenir l'estat espanyol no se'ls mirarà amb simpatia.
La presumpció d'innocència que ha de protegir tothom ha de quedar invalidada davant d'institucions i d'organitzacions a les quals no dóna la gana de practicar la transparència. Davant dels que adopten aquesta actitud immobilista ha de prevaler la sospita. Així actuen els països democràticament avançats. S'han reunit la Corona i els sindicats. Estan neguitosos. No són els únics que ho estan. A partir d'ara el missatge "si ens intervenen tot serà pitjor" tindrà molts propagadors entre els que tenen por a perdre privilegis. I sens dubte que ho serà tot, de pitjor... Sobretot per a segons qui.
