En línia recta

Hi ha una part significativa de la societat catalana que, políticament, sempre s’ha guiat per uns mateixos principis o valors, que li han permès anar definint el seu projecte en cada conjuntura històrica: els principis o valors del catalanisme, d’una banda, i els de l’esquerra -o, si voleu, del socialisme-, de l’altra.

Catalanisme: garantir que Catalunya sigui respectada con a subjecte polític i cultural. Reconèixer en Catalunya una nació, amb arrels històriques seculars, però sobretot projectada cap al futur. Catalanisme vol dir, també, buscar una convivència respectuosa i amistosa amb Espanya, amb qui tenim llaços tan profunds que seria absurd ignorar-los. I vol dir europeisme: som part indestriable de la història d’Europa, que ha sigut l’horitzó imprescindible en els moments clau de la nostra història -revolució industrial, transició a la democràcia, etc.-, i avui aspirem a una Europa més integrada políticament. El catalanisme, en fi, té a veure amb la nostra dignitat com a poble i amb la nostra llibertat col·lectiva.

Esquerra: socialisme, socialdemocràcia, esquerra radical o alternativa... deixem ara els matisos, per rellevants que siguin. La idea bàsica la sabem prou bé: una veritable igualtat d’oportunitats i una més gran igualtat de resultats, uns drets socials efectivament garantits -a l’educació, a la salut, a la feina, a l’habitatge, etc.-, millors serveis públics, un estat del benestar digne d’aquest nom, una guerra sense treva contra la pobresa. L’esquerra té a veure amb la llibertat de cadascun de nosaltres com a ciutadans, una llibertat que sense els drets socials no passa de ser una mera formalitat, una bonica paraula abstracta. L’esquerra vol dir, bàsicament, combat en favor de la justícia social.

Qui sempre ha tingut aquests dos grups de principis com a estrella polar del seu compromís polític... ¿on era als anys 70? Molt probablement participava en el gran moviment en favor de la democràcia, aquell moviment que tenia el PSUC -“el partit”- com a principal referent . Perquè, sense democràcia, tant els objectius del catalanisme com els de l’esquerra esdevenien simplement somnis impossibles.

Kant deia que les persones podem utilitzar la llibertat per actuar de moltes maneres, bones o dolentes, però que en realitat només som veritablement lliures quan fem servir la llibertat per fer el bé. Amb la democràcia passa una cosa similar: aquest sistema polític té valor per si mateix -qui ho posa en dubte?-, però té molt més sentit quan serveix per fer països socialment justos i on les llibertats nacionals siguin respectades.

Al cap de vint anys, avançada la dècada dels 90 i amb la democràcia ja consolidada, aquesta part de la societat catalana va haver de dir-se la veritat: per seguir avançant pel camí del catalanisme i de l’esquerra era evident que amb “aquella democràcia” no n’hi havia prou. Fou llavors quan Pasqual Maragall va presentar la seva doble aposta: una alternativa d’esquerres a Catalunya i una reforma federal d’Espanya. El federalisme de Maragall era plurinacional. Però, tan o més important que això, era un federalisme social. I aquí els adjectius eren del tot substantius. Federalisme plurinacional significava que, tot i estar dins d’Espanya, la nostra autonomia política fos respectada. Federalisme social volia dir que l’Estatut ens havia de dotar de més recursos i més competències per bastir un veritable estat del benestar. “L’Estatut ens ha de servir per arreglar l’escala i l’escola”, se’n recorden? Traduït: volíem més autogovern per fer millors polítiques socials (d’immigració, educatives, etc.).

Vint anys més tard, arran d’una sentència d’infausta memòria que va deixar en no res la mica de sobirania que la Constitució del 78 havia donat a Catalunya, tots plegats vam entendre -fins i tot aquells que encara avui fan veure que no ho han entès- que el federalisme a Espanya estava destinat a protagonitzar la història “ de lo que pudo ser y no fue ”. Sent així, ¿com podia seguir sent fidel als seus principis la gent “catalanista i d’esquerres de tota la vida”? Conformar-se amb l’ statu quo -l’estat de les autonomies- hauria sigut renunciar tant als seus ideals catalanistes com als seus ideals d’esquerres.

Per això, d’ençà de la sentència del 2010, una gran part d’aquesta gent ha anat optant amb tota naturalitat per la independència. Perquè entenen que només així es podrà garantir la dignitat nacional d’aquest petit país -sense renunciar, tanmateix, al bon veïnatge amb Espanya-. I perquè veuen que només podrem fer un estat del benestar de qualitat si disposem de les eines d’un estat independent. Independentisme social: una vegada més, el que és substantiu és l’adjectiu.

Aquesta ha sigut la trajectòria d’una part important de la gent d’aquest país. Gent que va començar amb el PSUC als anys setanta, que va creure en l’aposta de Maragall i dels tripartits a finals dels noranta, i que avui s’incorpora convençuda a l’independentisme d’esquerres. Gent que, si em permeteu dir-ho així, sempre ha anat en línia recta: els seus principis i el projecte polític que se’n deriva -una Catalunya políticament lliure i socialment justa- no ha canviat, ha sigut sempre el mateix. Han canviat, això sí, els instruments que aquest projecte polític necessitava en cada moment històric: la democràcia, el federalisme, la independència.

Però cap d’aquests instruments defineixen, per si mateixos, una ideologia. I dient això no menystenim el seu valor sinó que, ben al contrari, reconeixem el seu veritable sentit. La ideologia és -ha sigut sempre- l’esquerra i el catalanisme. I si en cada conjuntura històrica ha calgut optar per un instrument diferent no ha sigut per caprici, sinó precisament per poder seguir sent fidels al projecte de fons i als principis que l’inspiren. És a dir, per poder seguir avançant en línia recta.

Més continguts de