La línia vermella

PACTES. Com diria un burgès dels d’abans, em sembla de mala educació parlar de calés, per tant deixarem estar el tema del pacte de la Diputació de Barcelona. Jo el dono per bo si d’una vegada per totes ens allibera a tots del fals mantra de la unitat. Ningú podrà utilitzar-lo més com a excusa o com a retret, i entre tots potser aprendrem, com els partits unionistes, que la unitat veritable està en l’objectiu i no en les eines, que, ans al contrari, ens són indispensables en la seva diversitat. A Twitter hi ha un bram molt agressiu cap a aquest sistema de partits (tots són nocius, tots són uns venuts, cal fer foc nou) i circula un discurs força trumpista que no crec que sigui saludable. Sobretot perquè la conya de la nova política, que va empènyer Ciutadans i els comuns, ha perdut la seva màgia. Per sort, no tenim cap Trump amb barretina disposat a agafar el relleu de la política tradicional.

PSC. De tot plegat, el millor consol és que el PSC ha pres el relleu de Ciutadans com a referent de l’unionisme. Ho dic amb totes les reserves, perquè els socialistes catalans ja no tenen ganes ni força per afirmar la seva autonomia respecte del PSOE, i a mi maniobres com la de portar Iceta al Senat em semblen altament sospitoses. No sé, per tant, quin PSC ens espera, però crec que tant ERC com JxCat saben que amb aquests s’hi pot parlar - quod erat demonstrandum -, mentre que la primacia de Ciutadans garantia un festival d’histèria, gestos provocatius i mentides organitzades. De fet, no fa gaire vaig estar fent cafès amb dos conspicus socialistes que volien saber com respira el món independentista (i viceversa). Això, amb l’entorn de Ciutadans o del PP, no ho he aconseguit mai.

SENTÈNCIES. El que vaig dir als meus interlocutors socialistes és el següent: és normal que estiguin satisfets per la seva jugada barcelonina, que a més de demostrar la seva habilitat ha aïllat l’únic rival que ara els preocupa de debò, que és ERC. També els vaig dir que l’independentisme té una base electoral i territorial massa forta per pensar que el plet català està resolt. I finalment els vaig dir que molta gent com jo pot estar disposada al diàleg, als matisos, al llarg termini, a reconèixer errors, el que calgui; però que si els presos polítics rebien condemnes llargues de presó, tota maniobra d’apaivagament seria debades, perquè per a moltíssima gent -jo entre ells- s’hauria depassat una línia vermella impossible de digerir. I els vaig dir que esperava i desitjava una resposta popular contundent, massiva i perllongada en el temps, perquè jo mateix -persona d’ordre i de mandra- puc esperar la independència tants anys com calgui, però no estic disposat a romandre quiet i inactiu, i obedient, mentre homes i dones innocents, entre els quals alguns amics, passen els seus millors anys entre reixes per un escarment decidit per les instàncies més fosques i reaccionàries de l’Estat.

I així és com ho veig: quan arribi la sentència, crec que hem d’estar disposats a fer el que calgui no ja pel futur del país, sinó per mantenir estàlvia la nostra dignitat i entregar-la potser masegada, però sencera, a la pròxima generació. I tant de bo aquesta mobilització decidida, que ens posarà a prova a tots, però també al caduc Estat que tenim al davant, reculli la flaire de l’1 d’Octubre i sigui la llavor que necessitem per retrobar la unitat estratègica i tot el que ens falta per convertir una dècada de somnis en l’embrió d’una realitat tangible.

Més continguts de