24/01/2021

Literatura mortal catalana

3 min

Quan un bocí de teulada de la casa familiar ens va avisar que volia fer un Big Bang vam trobar uns llibres. Xist, xist..., em criden dos: El manifest comunista (de 1930) i un catecisme (del 1906). Marx i Déu morrejant-se amb la llengua: eren en català. La resta, tots en castellà. Catalunya és això: entre la terra i el cel. I el català escrit queda reduït a un acte de fe o a una utopia. Som una pregària silenciosa i un crit revolucionari. Saber que Marx i Déu parlaven català va ajudar molt a casa, a moltes cases.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mireu, si entréssiu a casa meva a principis del segle XX ma padrí aprenia esperanto amb un petit manual... en castellà. I així tot. Els diaris, novel·les, pamflets ideològics. En canvi, pràcticament no sabien parlar castellà. És normal que el català sigui un ésser tarat. Cada català és un frenopàtic ambulant. Si us hi fixeu, al català li fan fer el que els hi fan fer a molts malalts mentals: els tanquen. El que passa és que nosaltres passem la malaltia confinats a casa: on la llengua és la droga del ionqui, l’ampolla de l’alcohòlic, la raó del boig. Nosaltres fot segles que no hem sortit de la Batcova, del búnquer, de la llodriguera. Jo mateix he estat un dels rucs més fenomenals de la història familiar. Un analfabet profund, insondable: no he tingut ni puta idea de res.

No sé com em vaig començar a autogestionar i vaig descobrir que la gent escrivia en català. Vaig llegir com un suïcida. Vaig comprar llibres com un drapaire. Vaig començar a escriure en català. Ara mateix acumulo tants llibres perquè penso que vindrà un decret Fahrenheit 451. Una era barbacoa o glacial. I compto als diversos amagatalls amb prou llibres per construir armes nuclears de destrucció neuronal massiva. Un llibre és un virus. Pot transmetre: mentiu. Nosaltres som això: no el que tu em dius que soc. Soc català, no pas una pastanaga devorada per les teves mossades caníbals. Per això, després d’anys i panys, i pocs guanys, tinc clara la definició de literatura catalana.

La literatura catalana és la que menys es troba a les cases. Als prestatges, a les taules, a tot arreu. La literatura catalana és la més desconeguda, ignorada, humiliada, infravalorada. La literatura catalana és la dels tartamuts, coixos, amputats, bornis, els que els falta una bullida. Si et diuen: no. Si no surts en segons quins llocs. Si no tantes coses. Ets tu, criatura dement, malalta, enfollida. Perquè la literatura catalana sempre té en comú una cosa: que és en català. Per això Francesc Pujols fa aquell llibre: El nuevo Pascual o la prostitución (1906).

Pascual és una road movie de quan perds la virginitat existencial. Viatge pels bordells, pel sexe, pel calent instant, per aquell moment en què tot es deixa anar. Obra coca de recapte, pastitx, collage, trencaclosques. A més té l’ADN de l’esclau: la signa amb el pseudònim d'Augusto de Altozanos (traducció del cognoms Pujols), perquè, esclar, està escrita en castellà. En castellà enverinat de català. Una novel·la vírica. Pandèmica. Narcòtica. Lisèrgica. Real per surreal. Diguem-ho clar i català: com se’n fot Pujols. A sac. A raig. A granel. Per això la novel·la descobreix que tots els escriptors catalans que durant el segle XIX van escriure en castellà van morir tísics. Tot i estar escrita en castellà, és com si fos escrit en català, per tant, si ens desplacem al 1906, llegirem que l’obra “anda por kioskos y librerías un libro del que ningún Periódico ha hablado”. Ningú perdona a Pujols que digui la veritat, en castellà, però a la catalana lèxica, morfològica, sintètica, mental, sanguinària manera. És a dir: “Este es un escritor que pudiendo escribir el castellano correctamente se empeña en escribirlo mal. Si como obra de mundología es un gran libro 'El Nuevo Pascual' o 'La Prostitución', gramaticalmente considerada es una calamidad. Tan cuajado está de idea que sorprenden por su concepción y atrevimiento, como de lapsus gramaticales, catalanismos, neologismos, enrevesados giros y barbarismos que le hacen a uno caer de espaldas. Incluso he leído un “atiar” que parte el castellano por la mitad. Pero D. Augusto de Altozanos escribe pésimamente por gusto de escribir mal”. Vaja, per dir clarament què és literatura catalana.

Però ja ho va escriure Pujols, després, en català moribund, el 1939: “Ja deu saber que jo soc l’autor d’una frase que tingué molt d’èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim...” Sí, la llengua dels que es moren, la llengua dels morts: això és la literatura catalana.

stats