Les llàgrimes de Carles Aleñá

La sèrie documental Matchday dedica un capítol a Carles Aleñá, l’últim de tots. Els ideòlegs de la sèrie no el van escollir ni perquè fos una gran estrella ni perquè el club els donés cap indicació. Simplement era per la seva història, la d’un jove format al planter que just aquella temporada passava a tenir fitxa del primer equip. I que, a més, havia hagut de superar una lesió greu, un passatge que recordava entre llàgrimes. Un any i mig després d’aquell debut, el somni de Carles Aleñá podria arribar al final. El migcampista és a totes les apostes per sortir del Barça en aquest mercat d’hivern.

Si bé el curs passat va tenir regularitat -27 partits al primer equip i dos gols-, el seu paper en aquesta temporada ha sigut gairebé nul, relegat a l’ostracisme. Va jugar el primer partit de Lliga a San Mamés, on va ser substituït al descans, i no va tornar a jugar fins dissabte passat, contra el Mallorca. Gairebé quatre mesos. En total, tres partits jugats, només un de sencer -el d’ahir a Milà-, i 153 minuts.

L’abundància de migcampistes ha penalitzat Aleñá, a qui també li han recriminat des del club que no fes un pas endavant. Com si s’hagués adormit pensant que la feina ja estava feta. Patrick Kluivert, responsable del futbol formatiu, va obrir-li la porta a una sortida i el mateix jugador va reconèixer públicament que ho medita seriosament. L’opció més probable és que marxi cedit.

No és fàcil per als jugadors anar-se’n del Barça. Veuen el club com el cim del futbol i interpreten la sortida, ni que sigui en forma de cessió, com un pas enrere. A més, hi ha el condicionant de trobar un club amb una idea de joc similar a la blaugrana. Que l’hi preguntin a Sergi Samper, per exemple.

Fa uns anys Sergi Roberto es va trobar en una situació similar a Aleñá. Ell mateix va definir-ho com “dos anys de merda”, molt sovint fora de les convocatòries i jugant minuts residuals. En el cas de Sergi Roberto, el club confiava en ell, i ell hi va posar la paciència i tenacitat necessàries fins a obtenir la recompensa. En canvi, amb Aleñá no sembla que l’aposta del Barça sigui tan ferma.