Una llarga llista de babaus
La setmana passada vaig visitar l'esplèndid conjunt de Fatehpur Sikri, a prop del Taj Mahal. El guia indi va explicar que a les acaballes del segle XVI, quan l'Afganistan formava part de l'Índia i de l'Imperi Mogol, els perses iranians van envair l'Afganistan per "prendre les ciutats de Herat i Kandahar" i hi va haver una gran batalla. No em vaig poder estar de riure interiorment: "Bé, afegim-los a la llarga llista dels babaus: països convençuts que el control sobre el destí de l'Afganistan era vital per a la seva seguretat nacional".
N'hi va haver molts abans i n'hi ha hagut molts de llavors ençà. Ara que els estats discuteixen sobre com sortir de l'Iraq i l'Afganistan, és interessant tornar a llegir una mica la història de l'Àsia Central i recordar com durant molts segles les grans potències -l'Índia i Pèrsia, la Gran Bretanya i Rússia i, actualment, els Estats Units i l'Iran, o Turquia i el Pakistan- han lluitat per la supremacia en aquesta regió, en diferents versions d'allò que es va anomenar el Gran Joc. És desolador pensar en tota la sang vessada i en tots els recursos esmerçats en aquest afany. Aquí ningú no hi guanya durant gaire temps, i tot el que s'hi guanya és una factura.
M'he mirat amb aquest biaix les discussions subsegüents a la decisió presa per Barack Obama de retirar les tropes de l'Iraq -que tindrà efecte, segons les previsions, a les acaballes d'aquest any-. La decisió ha estat rebuda amb grans esbufecs pels republicans de línia dura, que lamenten que Obama serà recordat com el president que va lliurar l'Iraq a l'Iran. Ara, anuncien, l'Iraq caurà sota la influència iraniana i cap de nosaltres no podrà dormir tranquil mai més. Sisplau, compteu-me entre els que creuen que Obama ha fet el que havia de fer i que els mul·làs de l'Iran no en sortiran guanyadors. ¿Per què? Segles d'història ens han ensenyat que als àrabs i als perses no els va bé quan juguen plegats. En efecte, l'Iraq té una majoria xiïta, igual que l'Iran. Però els xiïtes àrabs de l'Iraq van lluitar de gust contra els xiïtes perses de l'Iran en la guerra Iran-Iraq.
D'altra banda, estic convençut que la recent presència perllongada de les tropes nord-americanes a l'Iraq, en realitat, ha fet augmentar la influència de l'Iran sobre Bagdad. Tot i les bones intencions, la presència nord-americana va esdevenir un parallamps que absorbia moltes de les frustracions degudes a l'actuació deficient del govern dels iraquians, i l'ocupació nord-americana ha desviat tota l'atenció de les incursions dels iranians a l'Iraq.
Els iraquians són gent orgullosa. Tan bon punt les nostres tropes hagin marxat, els àrabs iraquians segurament se centraran en l'actuació del seu propi govern i en els intents iranians o de qualsevol altre origen de manipular la política iraquiana. Qualsevol dirigent iraquià que aparegui com un lacai de Teheran ho tindrà magre.
De fet, penso que el corrent dominant d'influència anirà de l'Iraq cap a l'Iran, sempre que (i aquesta suposició no deixa de ser molt incerta) la democràcia iraquiana es consolidi. En aquest supòsit, els iranians hauran de veure diàriament com a l'altra banda de la frontera hi ha els iraquians, amb dotzenes de diaris lliures, llibertat de partits i llibertat per votar qualsevol líder, i es demanaran per què aquells xiïtes àrabs iraquians, que són inferiors, gaudeixen d'aquestes llibertats mentre els xiïtes perses de l'Iran, que són superiors, no.
"La situació prèvia a la guerra [els règims ideològicament fora de lloc i les poblacions privades de drets i maltractades] afavoria els interessos de l'Iran", comenta Karim Sadjadpour, especialista en l'Iran del Fons Carnegie per a la Pau Internacional. "Com més governs representatius hi hagi al Pròxim Orient més evident és el fet que la República Islàmica de l'Iran és un salmó que neda contra el corrent que marca la història."
N'hi ha que diuen que l'Iran va ser el guanyador geopolític de la intervenció dels EUA a l'Iraq. Jo refuso també aquest veredicte. "El règim de l'Iran està en el moment més baix d'influència regional, el 14% segons els últims resultats de l'empresa de sondejos d'opinió Zogby", assenyala Abbas Milani, professor de política iraniana a la Univertat de Stanford.
Si actualment mirem darrere de la façana revolucionària de l'islamisme, afegeix Milani, veurem "una florida de quadres, pel·lícules i música, impulsada per la tecnologia. És una societat que busca la seva pròpia combinació ascendent de modernitat i islam. El règim, en això, no hi fa cap paper".
De la mateixa manera que no accepto la idea que ens calgui jugar el Gran Joc a l'Iraq, tampoc no l'accepto per a l'Afganistan.
"Si els EUA fan un pas enrere, s'adonaran que hi havia moltes altres possibilitats", afirma C. Raja Mohan, investigador del Center for Policy Research de Nova Delhi. "Deixant que les forces regionals juguin a fons les unes contra les altres, després pots inclinar la balança". Fa referència a l'Índia, el Pakistan, Rússia, l'Iran, la Xina i l'Aliança del Nord de l'Afganistan. "En la situació actual, el problema és l'invers. Ets al centre de tot plegat i et converteixes en objecte de l'odi de tothom, i en qualsevol cosa que facis tothom hi veurà una gran conspiració. Si et retires i guanyes capacitat per alterar l'equilibri, tindràs més possibilitats d'influir sobre els resultats, en comptes de ser empès i atacat per tothom".
Actualment els Estats Units necessiten més trobar maneres eficients d'exercir influència geopolítica a l'Àsia que mantenir-hi les tropes indefinidament. Ens cal utilitzar millor, en favor nostre, les palanques de les competicions naturals a la regió. Hi ha més d'una manera de jugar el Gran Joc, i ens cal saber-ho.
