El llegat d’Obama: molt més que una presidència demòcrata
Ja hi haurà temps per fer un balanç acurat del llegat de l’administració Obama, que, com tota obra humana, té llums i ombres, sobretot perquè l’arribada a la Casa Blanca del primer president afroamericà de la història va despertar unes expectatives potser excessives. Però ens equivocaríem si jutgéssim l’impacte d’Obama només com si fos un compte de resultats, amb errors i encerts, perquè el seu mandat va més enllà. Ni tan sols la victòria de Donald Trump pot esborrar la importància històrica que comporta el fet que el membre d’una minoria ètnica hagi arribat al capdamunt del sistema institucional nord-americà. La comunitat negra, majoritàriament descendents d’africans que van ser traslladats com a esclaus al Nou Món durant els segles XVII, XVIII i XIX, i que representa avui un 13% de la població nord-americana, ha protagonitzat una de les lluites pels drets civils i la igualtat efectiva més èpiques del segle XX, amb referents com l’activista Rosa Parks o Martin Luther King. Precisament, Obama ha fet de la unitat cívica, de la defensa de la diversitat i la lluita contra les discriminacions i la xenofòbia una de les seves banderes, amb discursos emotius com el que va pronunciar arran de la mort de dos joves negres per trets de la policia el passat juliol, quan va reconèixer que aquest incidents no eren “fets aïllats” sinó que responien a les “asimetries racials” del sistema judicial i policial nord-americà.
L’actual president ha intentat aplicar, amb sort diversa, els seus principis a l’àmbit internacional. Així, ha aconseguit un acord per desnuclearitzar l’Iran per la via diplomàtica i ha restablert relacions amb la Cuba castrista. D’altra banda, ha sigut incapaç de complir promeses com el tancament de Guantánamo i ha perdut la partida geoestratègica amb Putin a Síria i Ucraïna. Un fet altament polèmic va ser l’execució extrajudicial d’Ossama bin Laden, tot i que pràcticament ningú la qüestiona als Estats Units.
En definitiva, Obama ha sigut, més que un president, un símbol per als que creuen en la igualtat i la meritocràcia, i un líder progressista que ha volgut construir un món més segur des de la multilateralitat i la confiança mútua. El temps dirà en quina mesura ho ha aconseguit i en quina, simplement, ha fracassat.
