03/07/2022

El llegat de Pujol

3 min
Jordi Pujol, al míting final de campanya de CiU al Sant Jordi

Jordi Pujol ha reaparegut per fer brillar el comiat de Josep Cuní, i ha deixat dos titulars rellevants: el primer, que li sap greu que li diguin corrupte, perquè mai no es va embutxacar diner públic. El segon, que posa la mà al foc per “la gran majoria de la seva família”. Les paraules de Pujol reobren un debat incòmode, un debat nacional, si se’m permet l’expressió, que consisteix en com gestionar el llegat d’un dels polítics catalans més rellevants del segle XX. És una qüestió que no pot deixar de generar dubtes, excepte als saberuts i radicals de tot signe. A mi també me’n genera, i intentaré desgranar-los.

Crec Pujol quan diu que no va utilitzar la política per enriquir-se (més aviat crec que hauria fet molts més diners sense el seu compromís de país). Però també crec que va cometre dues faltes objectives –l’una, mentir, i l’altra, eludir els seus compromisos fiscals–, que no poden deixar de tenir conseqüències. I se li poden retreure encara tres faltes més, que no tenen tant a veure amb la cobdícia com amb la supèrbia del governant que, a base d’èxits electorals, acaba instal·lant-se, qui sap si de forma inconscient, en una posició d’impunitat. Primer, va convertir una qüestió personal –la querella contra Banca Catalana– en un afer de país, quan la seva obligació justament era la contrària, és a dir, protegir Catalunya –i el nacionalisme català– de qualsevol efecte derivat de la seva activitat com a banquer, fins i tot acceptant que no hi hagués cap delicte i que les motivacions del cas fossin polítiques.

Segon, en lloc de prevenir o evitar accions reprovables dins la seva família, cosa que hauria estat lògica en una persona especialment preocupada pel seu llegat, no només va mirar cap a una altra banda, sinó que va permetre que aquestes males pràctiques niessin en el nucli del seu partit i de la institució que governava, cosa que va provocar un efecte de metàstasi i va donar un exemple pèssim: la corrupció estructural que va acabar liquidant les sigles CDC no s’explica sense que s’hi instal·lés prèviament una sensació de barra lliure, producte de molts anys d’hegemonia política.

Hi ha altres Pujols, i no només són compatibles amb el Pujol encegat per la supèrbia, sinó que el complementen i potser fins i tot l’expliquen. Un és el Pujol activista, que lluita contra el franquisme, és torturat i empresonat, i s’expressa amb valentia davant del jutge que el condemna a set anys de presó. L’altre és el Pujol banquer, que fa diners però que té la dèria d’ajudar a construir estructures sòlides de país, aguantant la mitja rialleta dels burgesos com ell, tot esperant el moment en què torni la democràcia. Un tercer és el Pujol líder, orador esplèndid, estudiós infatigable, autor –o almenys coautor– de consignes de país que han sobreviscut fins avui. I el quart és el governant, que edifica i consolida l’autogovern, amb polítiques que segurament demanen un article a part, però que configuren un llegat d’una importància inqüestionable. Tots aquests Pujols són igualment autèntics, i cadascuna de les seves virtuts conté la llavor dels seus defectes.

Pujol ha pagat personalment pels seus pecats, i espero que la justícia passi comptes amb tots els qui no formen part de “la gran majoria de la seva família”. M’agradaria que tots els polítics espanyols que han actuat de forma similar o pitjor, però no estan en el punt de mira del deep state sinó protegits pel seu mantell opac, paguessin amb igual puntualitat i proporció. Però el judici del personatge Pujol no es pot reduir a una sola de les seves facetes, encara que sigui la més decebedora. I m’atreveixo a dir que cap estat democràtic homologable negaria a un dels seus polítics més rellevants, quan arribi l’hora, un comiat honorable.