Per una llei d’igualtat catalana

Els seré sincera: no sóc de les persones que creuen que les lleis ho arreglen tot. Tampoc sóc d’aquelles que pensen que cal normativitzar fins al més petit detall de la vida humana. Feta aquesta declaració, per què defenso que és necessària, i fins i tot imprescindible, una llei d’igualtat catalana?

Fa uns dies, a l’excel·lent congrés Feminària de la Mediterrània, celebrat a Tarragona, la filòsofa Amelia Valcárcel va explicar que l’ONU havia fet un càlcul de probabilitats sobre l’any en què la igualtat entre homes i dones podria arribar als països occidentals i havia establert que seria com a molt d’hora el 2468.

Les obreres de la fàbrica tèxtil Cotton a New York ja denunciaven a principis del segle XX que cosir una camisa valia un dòlar si ho feia una dona i 2 si ho feia un home. Es van concentrar 119 dones reclamant igualtat de sou i altres millores laborals i van morir cremades dins la fàbrica en un incendi que es creu que va ser provocat per l’amo. Això va passar un 8 de març de 1909 i és precisament el motiu pel qual la socialista Clara Zetkin va proposar que cada 8 de març es commemorés el Dia Internacional de les Dones. Avui, ja al segle XXI, ens adonem que les dones al nostre país cobren un 24% menys que els homes de sou brut anual i que aquesta diferència no disminueix sinó que augmenta, mentre elles ocupen la majoria dels contractes a temps parcial i dediquen el triple d’hores que els homes a les tasques no remunerades de la llar. És a dir, sembla que l’ONU té raó i que, en relació a la igualtat de les dones, deixar passar el temps no és la solució.

Si les dones cobren menys que els homes es deu també al fet que són majoritàriament absents en aquells espais on els sous són més elevats. Donant una ullada a les posicions de poder a les organitzacions, s’observa que hi ha molt poques dones prenent decisions: un 16% als consells d’administració de les grans empreses i encara menys en els màxims nivells polítics i econòmics.

L’excomissària europea Viviane Reding va proposar ara fa tres anys a les empreses europees que voluntàriament se sumessin a l’objectiu d’assolir la paritat als seus equips directius per al 2020. Al cap d’un any es va avaluar l’èxit de la proposta i es va constatar que només 24 empreses de tot Europa havien acordat incrementar la presència femenina fins al 40%. Aquest és el motiu pel qual, ara mateix, la Comissió Europea s’està plantejant (no sense polèmica) imposar quotes obligatòries, ja que només els països que les han adoptat, com Noruega, França o, fa poc, Alemanya, aconsegueixen realment equips paritaris. Tots els estudis que mostren els beneficis d’incorporar dones als equips directius no causen prou efecte, i això és per culpa dels prejudicis existents. És a dir, en relació a la igualtat de les dones, es constata repetidament que la voluntarietat no funciona.

Hi ha encara una altra raó, sens dubte la de més pes, per reclamar una llei d’igualtat, i és que no es pot restar indiferent quan les vides de les persones estan en joc. Catorze dones assassinades a Catalunya a mans de les seves parelles o exparelles durant l’any passat i més de 13.000 dones víctimes de violència de gènere ateses als nostres organismes exigeixen solucions radicals.

Sabem que la violència cap a les dones prové de la desigualtat que s’aprèn des que es neix, de la falta de coeducació a les escoles, de la diferència d’expectatives de futur en funció del sexe, de l’absència de dones referents en els mitjans de comunicació, de la devaluació del que és femení a la societat... i tot això només es pot eradicar amb una política clara i ferma, multifactorial, emparada en normatives clares i útils.

Per tots aquests motius costa d’entendre que encara no tinguem una llei d’igualtat catalana. Esperem que aquest sigui un dels projectes aprovats abans d’acabar la legislatura i que arribi amb els recursos necessaris perquè es pugui aplicar i avaluar i se’n pugui assegurar el compliment. Tenim massa experiència en lleis que s’acaben convertint en paper mullat per falta de convicció política i del desplegament dels mitjans necessaris per garantir-les.

Hi ha drets humans que no es poden deixar en mans del temps o la voluntarietat, perquè són a la base de la construcció social. No serà creïble el somni d’una societat diferent sense respectar profundament i defensar radicalment la igualtat i la llibertat de les dones.