Publicitat
Publicitat

La llei de ferro de l’oligarquia

A la base del PSOE hi ha gent magnífica, que creu realment en la democràcia, en la necessitat d’un govern d’esquerres. Però a la cúpula, no

Amb aquest nom va designar un sociòleg alemany, Robert Michels, un conjunt de fenòmens contraris a la democràcia. Los partidos políticos, el llibre en què en parla, es va publicar fa un segle, però les seves tesis segueixen sent totalment vigents i ens serveixen per comprendre problemes per als quals avui encara no tenim solució. Una solució extremadament urgent: estem vivint de prop, al nostre país, les conseqüències d’unes lògiques partidistes totalment contràries als principis democràtics i cal veure com es poden tallar d’una vegada.

Què va dir Michels? El seu raonament és el següent: l’evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s’especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d’aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l’ambient en què es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la. Aquesta evolució condueix els dirigents del partit a defensar els interessos dels poderosos, atès que formen part del seus cercles. De manera que el paper del poble, que és qui ha de governar en una democràcia, queda reduït a elegir-los cada uns quants anys, sense poder fer avançar realment els seus interessos. I quan hi ha líders carismàtics encara s’accentua aquesta llei de ferro, perquè el líder esdevé indiscutible. Aquest procés comporta que al final el poder sempre està en mans d’una oligarquia, com en les dictadures, encara que la forma d’aquest poder sigui la d’una democràcia.

Els dirigents del PSOE han mostrat qui són: un grup que viu molt bé, que ha obtingut molts privilegis i pensa que són seus, que li toquen i no els vol perdre

La tesi de Michels és extraordinàriament pessimista i caldria matisar-la, perquè és ben evident que la democràcia presenta uns grans avantatges en comparació amb la dictadura, i la gent de la meva generació ho sap per experiència. Dit això, la llei de ferro segueix complint-se en els nostres dies, i aquesta explicació ens diu molt del que està passant als partits que han dominat l’escena política des de la Transició. Pel que fa al PP, la utilització de les posicions polítiques per a interessos privats arriba a un nivell que fa basarda, ho estem comprovant dia a dia. En aquest cas ja no hi ha ni doble moral, sinó un saqueig conscient i sistemàtic dels recursos públics, amb uns mètodes gairebé explícits i una complicitat patent de les seves cúpules locals i nacional. Però el PP no ha sigut mai un partit revolucionari, ha sigut, des de l’inici, el partit de l’oligarquia, de manera que la seva trajectòria ja no ens pot sorprendre gaire.

Per entendre el que passa al PSOE, en canvi, la llei de Michels segueix sent molt útil. El PSOE era, fa un segle, el partit dels treballadors, que lluitava contra l’oligarquia i per les conquestes socials. En els primers anys de la democràcia va ser el partit que va desenvolupar l’estat del benestar, les pensions, l’educació, la sanitat, els barris. No es va enfrontar clarament a l’oligarquia, però va saber arrencar-li poder i recursos. ¿Com s’explica que ara hagi arribat on és, que hagi preferit obrir-se en canal abans que bastir un govern d’esquerres que intentés resoldre alguns dels grans problemes que ha deixat plantejats el govern Rajoy en els darrers anys? ¿Un govern que permetés, com a mínim, lliurar-nos de la vergonya de viure en un país on la corrupció es premia amb un nou govern?

Per a mi, el procés seguit és evident. Hi ha molts elements, també l’atzucac polític en què es troba la socialdemocràcia europea. Però la causa més immediata és una altra. A la base del PSOE, entre els seus votants, entre els seus càrrecs locals, hi ha gent magnífica, que creu realment en la democràcia, en la necessitat d’un govern d’esquerres. Però a la cúpula, no. Els dirigents han mostrat qui són: un grup que viu molt bé, que ha obtingut molts privilegis i pensa que són seus, que li toquen i no els vol perdre. I fa el que sigui per evitar perdre’ls. Encara recordo el moment en què, en plena crisi econòmica, els diputats del PSOE a Europa van dir que ni parlar-ne de renunciar a anar en primera classe a Brussel·les. Tracte d’oligarquia, és el mínim, no, per a mi? Em va semblar d’una notable impudícia, però és evident que només era un petit detall, prou revelador, això sí.

Imagino que almenys són conscients que els vots no avalaran per gaire temps la seva bona vida, en la majoria dels casos. Molts cauran, certament. Però per als més poderosos queda el sistema de les portes giratòries, per arribar a les quals, evidentment, cal fer uns quants mèrits. Està resultant patètic veure com líders que van tenir prestigi, que podrien haver tingut un lloc destacat en la història, acaben malbaratant el seu llegat polític per enriquir-se personalment, ensorrant alhora el capital de confiança en el seu partit.

Avís per als nous partits: si seguiu aquest camí, acabareu igual, perquè hi ha una lògica interna que fins ara ho ha fet inevitable, i que us devorarà com ha fet amb els altres. És lleig haver-ne de parlar, ja ho sé que a un nou partit s’hi arriba amb generositat i altruisme. Però no hi valen excuses ni explicacions tècniques, ni allò d’elegir els millors: cal renovar els representants polítics amb una periodicitat raonable, però implacable. Alguns ho han començat a fer; segurament té desavantatges, però crec que és l’única manera de sortir de la llei de ferro de l’oligarquia.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT