16/09/2017

La llei no és cap argument

2 min

La llei allibera la humanitat del caos creant un marc per a la convivència pacífica i assegurant l’ordre necessari per augmentar el benestar. On no hi ha llei no hi ha civilització, però la llei no és mai més civilitzada que la societat que la genera. En una dictadura, il·legalitza i reprimeix els demòcrates. En una oligarquia, vetlla perquè els poderosos mantinguin els privilegis. A la Barcelona del XV o als EUA del XVIII, garantia la venda i la possessió d’esclaus. La llista seria interminable. Cap legislació és menys justa que l’arbitrarietat o la llei del més fort, però la llei del més fort deixa en totes les legislacions la seva petja; una petja que conculca drets humans.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les societats progressen moralment canviant les seves lleis. Tot avenç substancial en llibertats i drets civils s’ha fet desafiant la llei vigent. L’abús dels grups dominants sobre els més febles, de les majories sobre les minories, cristal·litza en la llei. Sense desobediència civil, sense deixar en evidència la violència institucional, els negres no podrien seure a la part del davant de certs autobusos ni les dones podrien votar. Sense els activistes que van plantar cara als desnonaments dictats per jutges, la llei hipotecària seria avui més favorable als bancs i contrària a les famílies.

La idea que la llei només es pot canviar legalment no resisteix cap anàlisi històrica. Les lleis que apuntalen i perpetuen privilegis i discriminacions estan integrades en legalitats que apuntalen i perpetuen privilegis i discriminacions. Només es poden canviar quan la mobilització del carrer, la mobilització “subversiva”, obté un suport massa ampli per poder-li parar els peus. I aquest suport no el sol aconseguir sense patir una llarga repressió.

La llei de l’Estat -pactada amb els hereus d’una dictadura- permet negar, legalment, la seva plurinacionalitat. Nega a uns quants milions de ciutadans el dret a ser el que són, els imposa una nació i una llengua que no és la seva i els ignora com a subjectes de sobirania. L’error és creure que és una llei democràtica perquè guanya a les urnes o obté majories a les Corts. Cap llei que conculqui drets bàsics dels ciutadans passa a ser democràtica pel fet de tenir un suport majoritari. Ben al contrari, aquest suport majoritari -el suport a la segregació, ja sigui per raça, sexe o nacionalitat- només evidencia fins a quin punt són profunds els dèficits democràtics d’aquell estat.

“El que no és legal no és democràtic”, diu Rajoy. És un lema profundament autoritari, que concep la democràcia de dalt cap a baix. Si la concebem de l’única manera concebible -de baix cap dalt-, el lema també queda capgirat: “El que no és democràtic ha de deixar de ser legal”. Ha de deixar de ser legal que un tribunal condicionat per interessos polítics anul·li la voluntat popular expressada en referèndum. Ha de deixar de ser legal el nacionalisme que s’afirma negant el dret d’altres nacions a existir. Ha de deixar de ser legal que la llei il·legalitzi la democràcia.

stats