No llançarem la tovallola / Guardiolitis hispànica

La visibilitat actual de líder internacional de Guardiola els obsessiona

Escolta aquí l'article llegit de Xavier Bosch

No llançarem la tovallola

De boca terrosa, encerclo la cara en el forat de la llitera. La fisioterapeuta mira d’alleujar una petita contractura als rodals de no sé quina vèrtebra dorsal. A mig fer, li telefonen. Sense deixar de feinejar amb el colze punxegut, atén la trucada perquè, de bon matí, està sola al centre. És un pacient que demana hora per dijous que ve. Li respon que els queden dos forats a l’agenda. La pacient –per la veu que sento de lluny, intueixo que és una dona– pot triar entre un quart de sis o tres quarts de sis de la tarda. La conversa és en català però la dona no entén què li estan proposant. Es fa un embolic i la meva físio, que és la primera que té interès que no hi hagi un malentès amb els horaris, li dona l’opció d’agafar-la a les cinc i quart o bé reservar-li la de les sis menys quart. Pot triar. Ara sí que ho ha entès. Finalment queden per dijous a les disset quaranta-cinc. Quan penja, en parlem. Podria fer veure que no he sentit la conversa i continuar fent travesses electorals per al 28 d’abril. Però la meva físio, que va anar a una escola fundada per Joan Triadú, és sensible a la llengua i té interès que en parlem. Li sap greu que ja no puguem dir les hores a la nostra manera, singular i genuïna. Li recordo que, des de fa tres anys, la nova 'Gramàtica' de l’Institut d’Estudis Catalans ja admet dir les hores a la castellana. Lamentem haver perdut aquest tret genuí de la llengua i és ella qui diu que no hauríem hagut de llançar la tovallola. M’agrada que empri una metàfora del món de la boxa per a una denúncia petita, íntima, però no per això menys important. Surto del centre reconfortat i amb la musculatura a lloc. Quan soc fora, penso en la frase que ens va regalar en Puyal, en recollir la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, i que hauria ser al capçal de qualsevol llit o llitera: “Si perdem la llengua, al darrere perdrem el país”.  

Guardiolitis hispànica

El 'Marca', el primer diari espanyol en vendes i lectors, va entrevistar Pedro Sánchez. El titular era una mostra més que no hi ha mans innocents en periodisme. “M'ofèn que Guardiola digui que Espanya és un estat autoritari”, deia el president. Que fàcil és agafar l’ase dels cops i estomacar-lo. El Pep ho té tot. És un català que triomfa al món i que, lluny d’arronsar-se, té veu pròpia. I personalitat. I es mulla. Diu les coses pel seu nom, tant clama pel referèndum d’autodeterminació com es posa un llaç groc sense complexos, encara que el sancionin (perquè, al capdavall, la UEFA i la Premier també conserven algun tic antic contra la llibertat d’expressió). A l’entrenador del Manchester City no se li perdonava que lluís l’estelada havent jugat amb Espanya, i no es poden acabar ara que denunciï la repressió de l’Estat, que doni suport als presos polítics i, sobretot, que sigui un triomfador. No tan sols van lamentar que perfeccionés el futbol, per a gaudi del Barça i per a desgràcia del Madrid, sinó que aquesta visibilitat actual de líder internacional els obsessiona. L’entrevista a Sánchez al 'Marca' és l’últim episodi d’aquesta passa de 'guardiolitis' aguda que s’encomana en un país que no fa front al seu veritable problema: a les clavegueres de l’Estat hi ha tant personal que ja no s’hi cap. La llàstima és que els que podrien i haurien d’aixecar la tapa no semblen disposats a fer-ho. Hi trobarien massa gent emmerdada. Amb les rates hi ha presidents, ministres, jutges, fiscals, policies, comissaris i periodistes. Ordien i mentien col·legiadament, tant per enfonsar un president de Catalunya, com per pervertir unes eleccions o per muntar-li una vida falsa a Pablo Iglesias que, tot d’una, l’ensorrés per sempre. Poder netejar tot aquest podrimener i no fer-ho, no és una llàstima, és un delicte. Però és molt més còmode, i més popular, carregar contra els de sempre que actuar amb valentia i responsabilitat regeneradora.

Més continguts de