Llengua reina i llengua duquessa
De la llarga entrevista a Núvol que Gerard Furest i Joan Burdeus han fet a Xavier Vila, actual secretari general de Política Lingüística, m’agradaria destacar-ne la seva proposta de canvi de paradigma. L’apunta quan afirma: “Jo voldria que el català tornés a ser la llengua que la gran majoria de persones que viuen als països de la catalanofonia usen per defecte”. I l’acaba de concretar quan afegeix, citant el filòsof belga Philippe van Parijs, “que cada llengua ha de ser la llengua reina del seu territori, la que la població local utilitza en relacions anònimes i públiques”.“Això no impedeix -aclareix- que hi hagi altres llengües, però ja no són la reina, sinó princeses o duquesses”. Vila, com a bon sociolingüista, sap que l’ús indistint de dues llengües (això que ens venen com a “bilingüisme”) no existeix enlloc del món, és un mite que se sol vendre a les poblacions en procés de substitució lingüística. I, contra aquest mite, advoca per un plurilingüisme amb distribució funcional en què la llengua comuna per a la gran majoria de coses sigui el català (i no, per tant, el castellà).
En altres paraules, Vila no propugna una política lingüística que tingui com a objectiu final fer el “bilingüisme” el màxim de simètric possible. Com a catedràtic de sociolingüística a la UB, sap que això és impossible i, en realitat, només serveix de coartada per legitimar que una part de la societat sigui bilingüe i l’altra no. Si tenim en compte que la secretaria general de Vila està integrada en el departament de Cultura que encapçala Natàlia Garriga, no podem deixar d’advertir el fort tomb que la seva elecció com a màxim responsable de política lingüística pressuposa en la posició d’ERC en aquesta matèria. Venim d’una ERC que fa només 10 anys-liderada per Junqueras- volia abraçar el castellà i clamava per la seva plena cooficialitat. Sé de sobres que aquella posició “bilingüista” no estava inspirada en el que diuen els estudiosos d’aquests temes, sinó que era filla de l’estratègia política curtterminista que prioritzava aconseguir el màxim de vots a favor de la independència. Però, igualment, no deixa d’impressionar que en tan poc temps es pugui canviar tant.
I és que una cosa és la ciència i una altra la política. Desbordar el marc del “bilingüisme”, ara i aquí, em sembla tan inajornable per aturar la minorització del català com inviable políticament. El que cal fer, el que és imprescindible fer, per convertir “la llengua pròpia”, simplement, en la llengua d’aquest país, demana un poder polític i un suport social que no tenim i que costa imaginar que arribarem a tenir. No és propi dels polítics evidenciar la pròpia impotència i, per tant, ens seguiran venent que, dins del “bilingüisme”, el català pot recuperar el terreny perdut. Per desgràcia, ERC no s’equivocava quan sospitava que això és el que la majoria de catalans volen sentir. Haver situat al capdavant de Política Lingüísica un professional de la sociolingüística l’hi posa ara més difícil.
