La llibertat que portem dins

L’autèntica llibertat la portem dins nostre. Aquesta no ens la poden prendre. Un cop l’hem reconegut, ja és per sempre una íntima companya de viatge. És la llibertat de criteri, la llibertat d’estimar, la llibertat de paraula. Tant l’entorn familiar com l’escola -també els mitjans de comunicació- tenen com a missió troncal ensenyar als infants a reconèixer aquesta llibertat, indestriable de l’ètica de la responsabilitat. La llibertat per fer el bé s’aprèn, es guanya, es conquereix dia a dia, tot al llarg de la vida.

Tot això ve a tomb dels presos polítics, esclar. I de la meva (potser la vostra, també) sensació respecte a ells: els veig molt lliures, profundament lliures. Segurament i paradoxalment, se senten més lliures ara que quan eren fora de la presó, quan tenien càrrecs i poder, quan vivien el frenesí de la política processista des dels seus llocs de responsabilitat. Segueixen sent, sens dubte, persones polítiques, però d’una altra manera. Ara, a més, donen testimoni personal. Perquè és ara quan, per força, s’han vist abocats a reconèixer la seva llibertat interior, que és la important de debò, la que ens conforma com a éssers humans, la que ve de la paraula apresa, la que sorgeix del joc entre la memòria-oblit i la il·lusió del futur, de la capacitat de renúncia, de la valentia de mirar l’estrany que tots portem dins, de la lucidesa per desemmascarar els prejudicis que ens conformen, de la recerca de sentit més enllà dels sentits, més enllà de la política. A ells i elles, ja ningú no els podrà prendre mai més la llibertat. Entre reixes, ara sí que saben que la llibertat és tota seva. És en la foscor que hi veiem clar.

No és que els envegi, esclar. És molt dur el que viuen. Ni tampoc que els compadeixi. No és compassió, el que els cal ni el que volen, sinó comprensió, solidaritat, respecte, compromís i lluita. En realitat, des de la seva profunda llibertat interior, des del seu testimoni, ens aporten sentit per seguir. Són ells i elles els que ens donen forces. És la seva radicalitat pacífica i serena l’única llum en aquest moment de foscor i desconcert, quan sembla que no hi hagi sortida del túnel. El seu exemple i la seva generositat ens guien. Crec que hauríem de callar més i escoltar-los més.Són els dipositaris de la nostra llibertat. Que ni el nostre soroll ni la nostra llibertat d’acció no embrutin el seu sacrifici. No reculem a la nostra adolescència política, no sortim a embrutar el carrer amb la nostra impotència, que no ens hàgim d’avergonyir del nostre comportament, de la nostra llibertat. Sortim a cara descoberta, en peu de pau. Mantinguem la il·lusió. Prohibim-nos els excessos d’una llibertat malhumorada. Siguem dignes de la llibertat interior dels presos.

La llibertat no es guanya a crits ni amb arrauxades fugides endavant. És una cursa de fons. Es guanya amb paraules sorgides del silenci reflexiu. Està feta de paraules encadenades, pensades i repensades, més que d’imatges i gestos efímers, d’esclats d’indignació o de plor. El poder de la llibertat és immens si és una llibertat pouada, interioritzada, humil, apresa amb esforç, cuinada a foc lent. Tot això és el que ens ofereixen els presos i preses. Són els que tenen la clau de volta del nostre futur. I nosaltres ens hem de seguir ocupant del present, del seu i del de tots, serenament, lliurement.

No vulguem ser tots herois de la llibertat. Siguem-ne més aviat bons aprenents. No busquem enemics de la llibertat, sinó amics. No anem a la guerra, sinó a la pau. Treballem amb la paraula. La llibertat no ens vindrà donada com un miracle justicier. No ens tocarà la loteria de la llibertat. Ens toca seguir-la conquerint dia a dia, amb el diàleg intern i extern. La confrontació és fàcil, el diàleg és el repte difícil. Però només així es guanya la llibertat.

Més continguts de