07/02/2019

Els 30 llibres de Marie Kondo

3 min
Els 30 llibres de  Marie Kondo

Perdoneu que faci servir la primera persona, però hem arribat a un punt en què, amb Marie Kondo, es fa impossible generalitzar. Agradi o no, la petita fada de l’ordre ha tocat alguna cosa sensible dins nostre que fa que el seu discurs generi de tot menys indiferència i, a favor o en contra, tothom té ganes de dir-hi la seva. Així doncs, prefereixo no intentar maquillar sota una aparença de neutralitat el que no és més que una opinió com qualsevol altra.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Jo vaig comprar el llibre de Marie Kondo tan bon punt va sortir en català. Ja n’havia sentit a parlar i em semblava que, per fi, apareixia una veu que s’identificava amb el que jo sentia dins meu des de feia temps: una necessitat imperiosa de deixar anar llast i poder avançar per la vida més lleuger d’equipatge. Dins meu hi havia ganes de desfer-me de moltes coses del passat, però també la creença que necessitant menys podria ser més feliç. Si tens moltes coses, d’una manera o una altra te n’has d’acabar ocupant, de manera que t’acabaran robant temps i espai mental. Tenia la intuïció que, desfent-me d’algunes possessions, no només guanyaria espai físic a casa, sinó que també oxigenaria l’esperit. I això no vol dir llençar-ho tot. Algunes coses les he donat, altres les he venut i altres les he deixat sense patir per si no me les acaben tornant.

No crec que, com va dir Marie Kondo, ens haguem de quedar només amb 30 llibres (de fet, a la tauleta de nit se me n’hi poden arribar a amuntegar una quarantena), però sí que potser caldria preguntar-se quins val la pena retenir. N’hi ha que podrien donar per a tota una vida, però d’altres s’obliden en un instant. I, fins i tot, n’hi ha que hauria sigut millor no haver llegit. Aquests volums ara no són més que feixos de paper relligat que ocupen massa espai. Perquè cal llegir molts llibres, sí, i cal anar sempre a comprar-los a aquests espais meravellosos que són les llibreries, i tant, però no passa res per dir que també es publica molta morralla. Algunes coses és millor no llegir-les i de passada salvarem alguns arbres a l’Amazònia.

El primer que vaig fer en acabar La màgia de l’ordre va ser regalar-lo. És un llibre d’un sol ús, no crec que valgui la pena guardar-lo i a algú altre li pot fer servei. Tot i així, amb el temps he anat descobrint l’enorme plaer de compartir també aquells llibres als quals podria tornar. M’he adonat que, després de llegir-los, aquests llibres continuen existint dins meu i que, deixant-los anar, contribueixo a fer que continuïn vius. Si algun dia els vull rellegir, sempre puc tornar a demanar-los o anar a la biblioteca. En canvi, hi ha llibres que fa vint i trenta anys que acumulen pols a la llibreria.

Potser la qüestió clau és quina relació establim amb els objectes. Tenim tan interioritzat el concepte de propietat privada que ens dediquem a emmagatzemar coses per la simple raó que les considerem nostres, sense tenir en compte que aquests objectes potser ja han fet el seu ús i que, en realitat, potser estem impedint que puguin continuar-lo fent. Pensem per un instant en les biblioteques públiques. Si tenim un espai on els llibres són de tots i ens els deixem els uns als altres, què ens impedeix repensar altres àmbits on poder compartir les coses en comptes de tenir-les a casa segrestades, acumulant pols i robant-nos espai?

stats