Una lliçó de Benet XVI

És ben clar que el Sant Pare actual, Benet XVI, no pot ser reduït a una caricatura intel·lectual, com a alguns els agradaria. De fet, tots els que ho fan acaben sent víctimes de la reducció, i acaben ells mateixos minimitzats per la profunditat i la solidesa dels desenvolupaments d'aquest papa teòleg i filòsof. Val a dir que la seva edat, nacionalitat, i també les responsabilitats curials anteriors a ostentar la càtedra màxima de l'Església catòlica, afaiçonen de manera especial el seu discurs, sempre una barreja d'argumentació esmolada, tallada al cop de l'escarpa del pensament fort, amb la mà estesa per copsar i fins i tot incorporar una part de l'argument que, ben segur, sap que la contrapart farà servir per contraatacar. En termes hegelians, Benet XVI es mou perfectament en la gestió de les antítesis que ell mateix provoca proposant tesis que sempre acaben en una síntesi ben construïda, més enllà de si hi estem d'acord o no. Hi he pensat en relacionar l'entrevista que li fan a la pel·lícula Campane d'Europa amb el discurs de José María Aznar durant la concessió d'un premi de la fundació FAES, fa poques setmanes.

Campane d'Europa és un film que tracta sobre la relació entre cristianisme, cultura europea i el futur del nostre continent. En el film hi són entrevistats el mateix Benet XVI, el patriarca ecumènic Bartomeu I, el patriarca Ciril de Moscou, l'arquebisbe de Canterbury Rowan Williams i el bisbe luterà Huber, a més de líders polítics i figures del món de la cultura. En un moment de l'entrevista, el periodista li demana si, donada la influència cultural que Europa segueix exercint sobre el món, no pensa que si els europeus estiguéssim més units, menys concentrats a protegir les nostres herències culturals, espirituals i nacionals diferenciades, no seríem més capaços de fer front als reptes del multiculturalisme i de la postmodernitat. Benet XVI respon amb claredat que el problema d'Europa no són les cultures i les nacions diferenciades, que no n'hem de tenir por, ans al contrari. Diu que les nacions, en les seves diferències culturals, humanes i temperamentals són " el gran actiu europeu que fa sorgir una rica simfonia de cultures que cal valorar i compartir". El problema d'Europa, diu Benet XVI, és combinar adequadament les dues ànimes que la conformen. D'una banda, l'ànima de la raó abstracta, antihistòrica, la que mira de dominar perquè es considera a ella mateixa per damunt de totes les altres cultures. De l'altra, l'ànima de matriu cristiana, la que segons el Papa hauria de ser més oberta i raonable per l'imperatiu moral i ètic del cristià. La síntesi de totes dues ànimes seria mantenir i potenciar la capacitat crítica, la llibertat total de raonament i d'acció del poble, bressolada per un teixit de valors nascuts de la tradició cristiana. La interculturalitat, que vol dir el diàleg constructiu i positiu entre totes les cultures d'Europa, tan sols pot néixer del respecte entre les nacions, i de la síntesi ben ponderada de les dues ànimes europees.

És ben clar que les reflexions de Joseph Ratzinger interpel·len les realitats catalana i espanyola d'avui, i les relacions intel·lectuals i polítiques entre totes dues nacions. Aquí és on les paraules de José María Aznar, contrastades amb les del Papa, ens fan pensar. El seu to amenaçador, gairebé implacable; la desqualificació abstracta que fa, antihistòrica, fonamentada en una superioritat intel·lectual fictícia i impostada que nega als altres el que afirma per a ell mateix, coincideix fil per randa amb la descripció de l'ànima europea dominadora i de tons totalitaris que fa el Sant Pare, la que construïda al marge de la història i de la realitat, menysprea els valors en què Europa ha estat bastida durant els segles. Si el futur d'Europa és el diàleg basat en el respecte, el diàleg crític, democràtic, obert i compassiu; si el futur d'Europa és la llibertat de la raó, l'assaonament d'aquesta pels valors cristians, el respecte per la democràcia i la voluntat del poble, és clar que qui queda fora d'Europa no som precisament els catalans. Nosaltres no amenacem, no dividim, no agredim, no insultem. Nosaltres dialoguem, nosaltres raonem; nosaltres omplim d'esperança; nosaltres posem pau; nosaltres donem la mà per parlar de tu a tu. El problema d'Aznar, segurament, és que ha confós diàleg amb imposició. Seguint Benet XVI cal afirmar que només quan la raó té identitat històrica i moral, com la tenim els catalans, tindrà la possibilitat d'adreçar-se als altres amb credibilitat. Espanya pot fer-ho, ho ha de fer, si no cau en la temptació de qui li nega aquesta possibilitat recuperant tradicions polítiques que semblaven definitivament enterrades.