ABANS D’ARA
Opinió 11/10/2021

La lliçó de Jaume Picas (1976)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

ENRIC JARDÍ 1976
2 min
La lliçó de Jaume Picas (1976)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsArticle d’Enric Jardí (Barcelona, 1924-1998) a Serra d’Or (XI-1976) arran de la mort de Jaume Picas (Barcelona, 1921-1976), esdevinguda aquest dilluns fa 45 anys. Picas va ser un home d’acció cultural integral: escriptor, crític de cinema, guionista, autor i director teatral, un dels promotors de l’Esbart Verdaguer als anys 40 i de la Nova Cançó als anys 60.

Cinc anys de tracte gairebé diari a la Facultat de Dret barcelonina i una amistat només truncada per la mort, per bé que les vides respectives foren naturalment divergents per l’adquisició de nous interessos i relacions, em donarien prou justificació per parlar de Jaume Picas en un pla anecdòtic. Em permetrien de contar una infinitat de detalls divertits de la seva vida i un enfilall inacabable d’acudits d’aquesta excel·lent persona que la premsa, unànimement, ha lloat pel seu tarannà bondadós, per l’agudesa i per la intel·ligència, la cultura i la sensibilitat. Anècdotes com les del dia en què anà a veure un editor amic seu per demanar-li una quantitat irrisòria “a compte de les meves obres completes", proposta que produí en l’altre tanta sorpresa i tanta hilaritat que li féu afluixar els cordons de la bossa, que tothom sabia que mantenia ben lligada. Que consti que Jaume Picas mai no va practicar “el cop de sabre”. Ho refereixo tan solament com una mostra del seu acreditat enginy. No vull, però, entrar en aquest terreny divertit, sinó parlar-ne seriosament i tractar de deduir l’alliçonament de la seva vida i la seva obra. Una producció polimòrfica i un xic dispersa que ja ha estat inventariada a bastament a les necrològiques de diaris i revistes. Jaume Picas, home d’una gran curiositat intel·lectual i d’extenses lectures, va proposar-se -i per sort de tots nosaltres ho assolí- de difondre la nostra cultura, de "salvar els mots” segons el primordial objectiu que va fixar-se Salvador Espriu el 1939. Aprofità les menors escletxes de la permissivitat administrativa per adaptar la lletra anglesa de moltes músiques de moda, fer textos per a cançons en català, escriure en la nostra parla el llibret d’una òpera que va representar-se al Liceu, estrenar dues obres de teatre, publicar dues novel·les i redactar una Història de Catalunya per a un disc d’infants, complint, en definitiva, amb la comesa, importantíssima, d’acostumar novament un públic a la utilització “normal” de la nostra llengua. També muntà amb molta traça espectacles televisius amb obres de Narcís Oller, Joaquim Ruyra, Miquel Llor... sempre que li fou donada l’oportunitat de fer-ho (m’imagino que li calgué regatejar incansablement per poder introduir aquests espais). Era conscient que, sovint, es veia obligat a expressar-se d’una manera poc congruent amb la seva formació i les seves aspiracions. “Faig art comercial", em confessà un dia amb una engruna de recança; però afegí, tot seguit, amb una d’aquelles boutades que feren de Picas una persona adorable: “Ben mirat, tanmateix Shakespeare i Beethoven també feren art comercial”. Deliberadament s’acostà al poble. Com en un acte de servei. Mai, però, no es mostrà vulgar ni xaró. Precisament va rompre amb els de La Trinca perquè no tolerà incorreccions gramaticals ni caigudes en el mal gust. Al meu entendre, aquesta fou la feina que per Catalunya realitzà el nostre estimat amic.

stats