90 anys de la mort d’Antoni Gaudí

L’enterrament va marcar època: Barcelona potser intuïa tot el que l’arquitecte havia fet, i el que la seva obra faria encara en el futur, per la ciutat

LLUÍS MARTÍNEZ SISTACH
LLUÍS MARTÍNEZ SISTACH

Aquest mes de juny s’han complert 90 anys de la mort d’Antoni Gaudí. En aquesta evocació dels darrers dies del gran arquitecte seguiré el testimoni que ens deixà el també arquitecte Cèsar Martinell, en la seva narració del fets viscuts a Barcelona aquells dies de juny de l’any 1926. És un testimoni directe i de plena confiança. Em refereixo a l’obra titulada Gaudí i la Sagrada Família comentada per ell mateix (Barcelona, 1951).

“Dimecres dia 9 de juny de 1926 -escriu Martinell-, m’assabento pel diari que el senyor Gaudí està greument ferit a l’Hospital de la Santa Creu a conseqüència d’haver estat atropellat per un tramvia el dilluns al vespre mentre travessava el carrer de les Corts Catalanes (popularment conegut com a Gran Via), a la cruïlla amb Bailèn, mentre anava a fer la seva visita vespertina a l’església de Sant Felip Neri, com tenia per costum”. Segons altres testimonis, l’atropellament es va produir a la Gran Via però a l’altura del carrer de Girona quan el tramvia de la línia 30, que anava de l’Arc de Triomf a la plaça de Catalunya, l’envestí. Gaudí restà estès sobre la calçada, sagnant per l’orella dreta.

El seu enterrament es va ajornar un dia per obtenir els permisos de la Santa Seu i del govern espanyol per enterrar l’arquitecte a la cripta del temple de la Sagrada Família

En ocórrer l’accident ningú no el va reconèixer. Quatre cotxes que van passar no van voler aturar-se. Un altre cotxe sí que va parar i el va portar a la Casa de Socors o dispensari de la ronda de Sant Pere. Eren les sis de la tarda i uns minuts. Allí li diagnosticaren commoció cerebral, fractura de tres costelles i traumatisme a l’orella dreta i el despatxaren urgentment cap al Clínic. Tanmateix, com que era l’hora propera a l’hora de plegar, les persones que havien de fer el trasllat decidiren portar aquell indigent, de nom desconegut -Gaudí no portava documentació en el moment de l’accident- a l’Hospital de la Santa Creu, que era més proper.

A dos quarts d’onze de la nit, el capellà custodi del temple de la Sagrada Família, mossèn Gil Parés, alarmat que Gaudí no tornés, va començar a recórrer les cases de socors. “A la segona casa de socors -segons testimoni de Martinell- li van dir que hi havien portat un vellet de barba blanca, que duia uns Evangelis i tota la roba subjectada amb agulles imperdibles. Sens dubte era ell. Li van dir que l’havien traslladat al Clínic. Parés va anar aleshores, amb l’arquitecte Domènec Sugranyes, al Clínic. Allí no hi és, però diuen que segurament ha de ser a l’Hospital de la Santa Creu. Hi van, però ningú no sap res de l’arquitecte. El sacerdot Parés els diu: «Vostès el tenen aquí i no ho saben. Deixi’ns veure els ingressats aquesta tarda»”.

Els portaren a la sala de Sant Tomàs, on hi havia un home atropellat per un tramvia. Era don Antoni, que ni els va poder reconèixer. L’arquitecte, moribund, era a l’hospital dels pobres, ell que s’havia fet pobre i que havia dit que volia morir a l’hospital dels pobres.

L’endemà al matí fou traslladat a una habitació individual i no li va faltar cap atenció. Aquell mateix matí van passar per la seva habitació el cardenal Vidal i Barraquer, el bisbe Miralles, de Barcelona, i el polític Cambó. El mateix dimecres 9 de juny Martinell recorda que va anar amb el seu pare a l’hospital. Hi va tornar dijous. Li van dir que Gaudí agonitzava. “Vaig entrar a veure’l -escriu-. Respirava amb la ranera de la mort. Els ulls, oberts. De tant en tant mirava amb mirada natural, però no donava mostres de conèixer ningú. Algú em va dir que havia estat així aquells dies, sense alterar la seva mirada serena, ni per a les més altes dignitats. De tant en tant deia. «Jesús, Déu meu!» A sobre del coixí tenia un crucifix i, una mica més avall, un mocador... No va pronunciar cap altra paraula que «Amén», contestant a la pregària del sacerdot, i «Déu meu»”.

“Si el Sr. Antoni hagués vist amb els seus ulls mortals aquesta fervorosa manifestació d’afecte, segur que els seus ulls s’haurien humitejat de llàgrimes"

Va morir el dijous 10 de juny de 1926, a les cinc i vuit minuts de la tarda. Ara ha fet noranta anys. El seu enterrament es va ajornar un dia per obtenir els permisos de la Santa Seu i del govern espanyol per enterrar l’arquitecte a la cripta del temple de la Sagrada Família. L’enterrament del dissabte 12 de juny fou un d’aquells que marquen època en la història de la ciutat. Barcelona potser intuïa, aquell dia, tot el que Gaudí havia fet, i el que la seva obra faria encara en el futur, pel Cap i Casal de Catalunya.

Voldria acabar aquesta senzilla evocació citant un text del nostre admirat Cèsar Martinell en el qual remarca que aquell enterrament fou sobretot un homenatge del poble senzill, dels pobres, al nostre arquitecte genial i cristià exemplar. Descriu així el moment en què el llarg seguici que acompanyava les restes mortals de Gaudí va arribar a la Sagrada Família i al barri aleshores anomenat com el Poblet: “Els balcons de les cases pròximes al temple tenien senyals de dol amb una unanimitat impressionant. Allà hi viu gent modesta. Molts balcons tenien cobrellits de color i al centre una tela negra, i alguns una mantellina, en senyal de dol. Era la manifestació espontània del dolor que sentia el veïnat del Sr. Antoni, el seu, al qual durant quaranta anys havien vist passar cada dia amb el seu posat modest”. I és interessant aquesta observació que fa Martinell sobre aquesta espontània reacció dels veïns: “Si el Sr. Antoni hagués vist amb els seus ulls mortals aquesta fervorosa manifestació d’afecte, segur que els seus ulls s’haurien humitejat de llàgrimes, com jo els hi havia vist en altres ocasions en què evocava tendreses de l’esperit, i probablement li hauria impressionat més que la filera d’acompanyants que seguien el seu cos”.

Més continguts de