La lluita de les valquíries

Els diuen les amazones guerreres, les ladies Falcó, les valquíries, les durgues. Hi ha alguna cosa indubtablement mitològica en la imatge d'un grup de dones fortes que s'abraonen sobre el president per comminar-lo a deixar de banda la seva delicada sensibilitat i ensenyar-li el camí de la guerra. I hi ha alguna cosa indubtablement previsible en els desmentiments dels homes de la Casa Blanca, que temen que una història així faci quedar el president com un calçasses.

Encara no està clar si a les valquíries els reconeixeran el mèrit o els donaran la culpa del que passi a Líbia. Però tothom està fascinat per la inversió de rols: els homes -els generals, el secretari de Defensa, els principals assessors masculins de la Casa Blanca en matèria de seguretat nacional-, reticents davant la intervenció, han estat derrotats per les temibles dones que envolten el president i que l'insten a comportar-se com un home contra un Gaddafi boig.

Es molt estrany això de veure els diplomàtics fent de falcons i els militars fent de coloms. "Les noies han plantat cara als tios", ha dit al programa televisiu Meet the Press Helene Cooper, corresponsal de The Times a la Casa Blanca. Rush Limbaugh s'ha burlat del president i el seu club masculí de "liberals" amb aquestes paraules: "Evidentment, els homes hi estaven en contra. Són els nous castrats... Són marietes!"

Susan Rice, ambaixadora a l'ONU i assessora per a l'Àfrica de l'administració Clinton, estava obsessionada amb el record de Ruanda. Samantha Power, una assessora en seguretat nacional que ha escrit un llibre molt premiat sobre el genocidi, pensava en Bòsnia. Gayle Smith, una altra veterana assessora en seguretat nacional, va aconsellar el president Bill Clinton en temes africans després de la matança de Ruanda. Hillary Clinton, escèptica al principi, es va escoltar les altres dones (oblidant aquell tens moment en què, durant les primàries del 2008, Power li va dir "monstre"). Ella potser també ha tingut algunes converses privades amb en Bill, els remordiments del qual pels fets de Ruanda l'han influït, sens dubte, a l'hora de recomanar una zona d'exclusió aèria a Líbia. Que estrany que és veure Rush i Samantha Power al mateix bàndol.

Queden molt lluny la teoria feminista de les relacions internacionals de fa dues dècades i els seus estereotips, com ara l'afirmació que l'agressió era "masculina", i la conciliació, "femenina". I també ha passat molt de temps des que Helen Caldicott, pediatra australiana i activista de la moratòria nuclear, criticava les "connotacions sexuals" de termes militars com "erector de míssils" i "relació empenta/pes".

Al seu llibre Missile Envy , Caldicott va escriure: "Fa poc vaig veure la filmació del llançament d'un míssil MX. S'alçava lentament, envoltat de fum i flames, i s'allargava penetrant l'aire; era un espectacle molt sexual; i quan està equipat amb deu caps, esclata amb el més potent dels orgasmes".

Al llarg de la història hi ha hagut dones que han fet miques els estereotips de gènere, des de Cleopatra fins a Golda Meir o la Dama de Ferro , Margaret Thatcher, els crítics de la qual la menyspreaven dient que no era una autèntica dona. Quan era ambaixadora a l'ONU, Madeleine Albright va plantar cara a Colin Powell sobre una intervenció als Balcans: "¿De què serveix aquest fantàstic exèrcit del qual vostè sempre s'està omplint la boca si no el podem fer servir?", li va preguntar. I Condi Rice va impulsar la invasió de l'Iraq, juntament amb Bush i Dick Cheney.

El fet que Obama fes cas a les seves muses militaristes ha donat als psicoanalistes molt material per a la reflexió. Com em va escriure un d'ells: "El president fred i cerebral es decanta per la passió i l'emoció (drets humans, Samantha, Hillary, Susan) per damunt de la raó i el pensament estratègic (Bob Gates, Tom Donilon). ¿És el model establert per la seva mare i Michelle? ¿Les dones tenen l'última paraula?"

Els assessors de la Casa Blanca han rebatut enèrgicament la història de l'enfrontament entre sexes. Un alt funcionari va enviar un correu electrònic a Mike Allen, del diari Politico , en el qual afirmava que Power, Smith i Hillary Clinton ni tan sols eren a la reunió en què el president va decidir intervenir i va encarregar a Rice que demanés l'autorització de l'ONU per imposar una zona d'exclusió aèria. Potser aleshores ja els posava nerviosos que el president estigués fent turisme a Rio amb les seves noies i presenciant espectacles musicals mentre senadors com James Webb i Richard Lugar l'acusaven d'excedir-se en l'exercici de les seves competències a Líbia i Dennis Kucinich parlava d' impeachment .

Fos quin fos el motiu, als assessors d'imatge els feia tanta por que el president donés la imatge de ser un cagadubtes assetjat per les Fúries que van arribar a dir que les tres dones ni tan sols eren a l'habitació on es va prendre la decisió. On eren, doncs, les dones? Al lloc que els pertoca? A la cuina?

Però, per molt apassionant que sigui la guerra de sexes, encara és més interessant fixar-se en els paral·lelismes entre Obama i Bush. El candidat Obama va dir en relació amb un possible atac a l'Iran: "Segons la Constitució, el president no té poders per autoritzar unilateralment un atac en una situació que no sigui la d'aturar una amenaça real o imminent per a la nació." I tanmateix, tots dos han iniciat guerres amb un procés de presa de decisions caracteritzat per l'impuls i la reacció més que no pas per la disciplina i el rigor.

En denunciar que durant aquesta última dècada els presidents han aplicat el "pilot automàtic" per ordenar operacions militars, Webb ha dit a Andrea Mitchell, a la cadena MSNBC: "No hi ha hagut un debat... No és així com ha de funcionar el nostre sistema".