La llum i el desencant, encara
Divendres passat, 8 d'abril, hauria fet cent anys. Emil Cioran, el filòsof romanès, va nàixer l'any 1911 a Rasinari (comtat de Sibiu, Transsilvània), però va aconseguir fama mundial escrivint en francès els seus cèlebres i inimitables aforismes. He experimentat unes sensacions tan estimulants llegint aquestes píndoles d'amarga i concentrada veritat, que no volia deixar passar l'ocasió del centenari de l'autor sense celebrar com cal una obra complexa i fascinadora.
Curiosament -o no- els llibres de Cioran no estan traduïts al català. Cap ni un. Podem fruir-ne, és cert, en l'amanosa i exhaustiva compilació que, sota el lacònic títol d' Oeuvres , li va dedicar Gallimard en 1995. És l'any de defunció de l'escriptor i no puc imaginar un epitafi millor que aquest totxo de 1.800 pàgines en paper bíblia, que inclou la traducció al francès dels primers títols de Cioran en romanès (entre ells Lacrimi si Sfinti , el meu preferit).
Per al lector no francòfon, però, es nota l'absència d'una edició en la nostra llengua dels textos més emblemàtics d'aquest filòsof inclassificable. Una edició, almenys, tan assequible com la que ha proporcionat al llarg dels anys l'editorial Tusquets en castellà. Sí que comptem, però, amb una raresa, si em permeteu dir-ne així. L'any 1999, quan el segle XX agonitzava, una modesta editorial valenciana va encetar la Col·lecció Xènius -dedicada a l'assaig literari- amb un text del professor d'estètica Joan Manuel Marín Torres. El llibre en qüestió es titulava E.M. Cioran, l'escriptura de la llum i el desencant (Editorial 7iMig). Deixeu-me presumir-ne amb enyorança, ja que vaig participar en primera línia en l'infantament de la col·lecció i d'aquest títol. Amb l'excusa de dur a terme un estudi de l'obra de Cioran, en realitat s'hi perpetrava una antologia en tota regla, la primera i única de què disposem en català. Sorprenentment, el volum encara es pot trobar en llibreries, com he pogut comprovar -entre altres llocs- en la web de La Central.
Crec que els lectors que no s'hagen enfrontat mai als textos de Cioran ( enfrontar , sí: és la paraula exacta) no poden comprendre de cap manera l'entusiasme que desperten entre els seus admiradors. Al capdavall, l'autor de La temptació d'existir suposa la culminació d'un tipus de literatura que es pot rastrejar tant entre els moralistes francesos de l'època de la Il·lustració com entre els filòsofs pessimistes i vitalistes (dos termes estranyament redundants) de la nostra convulsa modernitat. El que hi ha de Kierkegaard, Shopenhauer o Nietzsche en la seua obra, però, no és sovint més important que allò que el lliga a tota una tradició de pensament discontinu i fragmentari. Per certificar-ho, res millor que (re)llegir-lo. El Cioran que escriu que "La verdadera elegància moral consisteix a disfressar de derrotes les nostres victòries" suposa encara un far invers en la nostra societat malalta. I el que rebla "Sento que sóc lliure, però sé que no ho sóc" col·loca definitivament el dit a la nafra.
Crec que les raons de la popularitat de Cioran cal buscar-les en la virulència de la seua paradoxa constant i en la proximitat del seu estil. Si s'ha dit que la claredat és la cortesia del filòsof, Cioran és un tipus extremadament educat, un escèptic elegant que ens guia pel laberint de la soledat fent-nos sentir també sols, però a la vegada solidàriament acompanyats. A l'home que, davant el hamletià "Ser o no ser", conclou "Ni l'un ni l'altre", no li podem demanar que crega en la vida, però sí que li agraïm que ens l'haja fet a nosaltres més lúcida.
No és un escriptor divertit, però he de confessar que he passat molt bones estones llegint els fragments d'aquest genial transsilvà. Com el seu conterrani Vlad l'Empalador, també el filòsof es desfà indelicadament dels seus enemics. I els seus enemics són els tòpics, les falses esperances i els credos foscos.
Cent anys després del seu naixement, és una bona ocasió per tornar-hi. El seu mirall esquerdat ens repta amb desmenjada precisió.
