Supervivents

La major part de les migracions no són avui una tria voluntària, sinó fruit de la necessitat

La realitat supera la ficció més aterridora. Els creadors de 'The handmaid’s tale' (adaptació per a la HBO d’'El conte de la serventa') van sortir al pas de les acusacions de violència desmesurada adduint que les atrocitats que hi apareixen estan succeint, ara mateix, en algun lloc del món. L’acció transcorre a Gilead, territori dels actuals EUA, on s’ha imposat un corrent extrem de la ultradreta religiosa. Contra les dones –esclavitzades per a la procreació, la satisfacció sexual o el servei domèstic– s’hi empra una violència extrema (lapidacions, amputacions, tortures, execucions sumàries), en un context de privació absoluta de drets i llibertats. Margaret Atwood, autora del relat original, argumenta que la distopia (realitat fictícia en què les tendències socials es duen a extrems apocalíptics) es limita a mostrar les conclusions lògiques a què aboquen certs pronunciaments. L'ACNUR demostra, amb dades, com la història funciona com una lupa: cada 3 segons una nena és obligada a casar-se; una de cada 3 dones ha patit violència física o sexual; en països com el Congo, les violacions com a arma de guerra són tan generalitzades que, de mitjana, una dona hi serà violada més d’un cop a la vida; 3 milions de nenes són víctimes d’ablació cada any; el percentatge de nenes objecte de tràfic sexual es va duplicar en una dècada; el 2012, la meitat d’assassinats de dones van ser a mans de la parella o un familiar (els d’homes, un 5%); les dones d’entre 15 i 44 anys tenen més risc de patir violència masclista que càncer o un accident de trànsit. Malsons no futuribles.

A mesura que avança la sèrie, els guionistes exploren la viabilitat de la fugida al Canadà, reducte civilitzat enmig de la bogeria totalitària, i la trama esdevé un mirall macabre. En les condicions de l’acollida el contrast amb la realitat és colpidor. Escenes com la d’una dona amb un nadó que aconsegueix escapar-se –rebuda amb aplaudiments, escalf humà i atencions de tota mena– fan venir vergonya, gens aliena. El procés de reparació per revertir el trauma hauria d’abastar: la restitució (restabliment de drets); la compensació dels danys i perjudicis; la rehabilitació (assistència mèdica i psicosocial); i la garantia de no repetició. Per contra, el dret d’asil o l’ajuda humanitària s’han tornat una utopia, per acció o omissió.

La lògica que deshumanitza els immigrants i els nega la qualitat d'individus únics fa dels autòctons consumidors o clients abans que éssers humans

La major part de les migracions no són avui una tria voluntària, sinó fruit de la necessitat de sobreviure. Gairebé la meitat són dones, amb plus de coratge, ja que són les més afectades per una immobilitat involuntària, a causa d’estructures patriarcals que els limiten les possibilitats de desplaçar-se. Segons dades de Metges Sense Fronteres per a l’Àfrica subsahariana, la majoria fuig de conflictes armats, persecució política i altres tipus d’opressió; un 30%, per raons econòmiques. El gènere hi compta, ja que hi ha una feminització de la pobresa i dels estralls de la corrupció. Aquest darrer factor és determinant, perquè empeny al trànsit (afavoreix institucions poc democràtiques, amb sistemes de protecció social febles i desigualtat d’oportunitats) i complica el trajecte. Augmenta els costos de la migració i perjudica especialment les dones, més vulnerables i amb altres categories de desavantatge, com l’embaràs o el fet de viatjar amb criatures. La 'sextorsió' és una pràctica sinistra que s’exerceix sobre elles específicament. No és cap postura eròtica recargolada sinó corrupció no econòmica, abús de poder empeltat de violència sexual. L’exigència de sexe a canvi de béns bàsics és crònica en l’origen i sistemàtica en les fronteres, per part de guardians, guies o altres migrants; un abisme de pas obligat, a causa de la negativa dels estats a crear rutes segures. És descoratjador que persisteixi en la destinació, per accedir a determinats serveis. La violència física es una forma extrema de cosificació del subjecte. La violació, la forma més cruenta, és alhora una forma de denigrar i atemorir les mateixes dones i els homes que les acompanyen, especialment en cultures que la viuen com un afront a l’honor de la comunitat. Les agressions i extorsions s’acaben acceptant com a part inevitable de l’itinerari per la “desesperança apresa”, un estat de resignació nascut de l’esgotament i el desencís. 

Com més grans són les dificultats per migrar, més gran el risc de patir penúries. La lògica que deshumanitza els immigrants i els nega la qualitat d’individus únics considerant-los ens impersonals –força de treball en el mercat global, en el millor dels casos— fa dels autòctons consumidors o clients abans que éssers humans i ciutadans amb plenitud de drets.

I a cavall entre realitat i ficció, els 'realities' modulen la consciència col·lectiva. Subproductes com 'Supervivientes', una pantomima de lluita per la subsistència i porno emocional, ajuden la gent a empassar-se la injustícia. Quan ser nominat és el pitjor drama, el 'doloròmetre' personal deixa d’enregistrar situacions àlgides. Telecinco ens mostra les privacions com una aventura, no com una imposició macabra. Sota l’entreteniment intranscendent hi ha un adoctrinament subliminar en contrademocràcia. En el disseny de proves, premis i càstigs, es glorifica la força física per damunt d’altres formes de resistència i enginy; es fomenta l’individualisme i la insolidaritat; es lloa l’heroisme de delinqüents (la Pantoja) i falsos líders, sense més mèrit que uns bíceps prominents o una llengua esmolada; s’accepta l’arbitrarietat i la vigilància invasiva; i s’infiltren patrons de gènere tronats. Un artefacte no innocu. Stuart Mill concloïa, en el dilema entre estupidesa i reflexió o entre bonisme i cinisme, que “és millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet; és millor ser Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet”. Aquest liberal feminista (no feminista liberal) va renunciar als privilegis del matrimoni victorià per bastir una unió entre iguals amb Harriet Taylor. En coherència, fou el primer parlamentari a defensar el sufragi femení i l’abolició de l’esclavitud. I va encunyar, ves per on, el terme 'distopia'.

Més continguts de