Què signifiquen les eleccions d’Itàlia per a la UE?

L’únic recurs de la UE contra els governs populistes que rebutgin les regles europees són les sancions, que en realitat poden fer que tinguin més suport popular

LUCREZIA REICHLIN
LUCREZIA REICHLIN Exdirectora de recerca del BCE, catedràtica d'economia a la London Business School

Les eleccions recents d’Itàlia -en les quals els votants van donar l’esquena als partits tradicionals en favor de moviments antiestablishment i d’extrema dreta, cosa que va donar lloc a un Parlament sense majoria absoluta- haurien de servir com una crida d’atenció per a Europa. El projecte de dècades de construir una unitat europea potser no només és menys sòlid del que se suposava sinó que, sense un replantejament significatiu, potser ni tan sols és viable.

La crisi financera del 2008 i la crisi de deute que va venir després van revelar defectes importants en la governança de la unió econòmica i monetària (UEM). Els estats membres hi van respondre erigint noves institucions, com el Mecanisme Únic de Supervisió i el Mecanisme Europeu d’Estabilitat. Però aquests esforços són, gairebé segur, inadequats per aconseguir que la UEM sigui prou resistent per tolerar futures crisis financeres. Qualsevol que cregui en el projecte europeu hauria d’esperar que es facin més reformes aviat.

No obstant això, hi ha una tasca encara més urgent. La Unió Europea (UE) i la UEM, en particular, afronten avui un desafiament polític seriós, exemplificat per les últimes eleccions d’Itàlia. ¿Les institucions europees són prou fortes per entomar aquest desafiament o hem de reconsiderar -i potencialment reestructurar- els pilars de la cooperació europea?

El vincle entre les crisis econòmiques i polítiques és ben conegut. Entre els països de la UE, Itàlia ha experimentat la segona caiguda més gran de producció (després de Grècia) en els últims deu anys -una tendència que va causar un deteriorament significatiu del benestar econòmic-. I, com indica una investigació recent, les caigudes del benestar estan estretament relacionades amb el suport polític als populistes.

En aquest sentit, les crisis econòmiques minen l’estabilitat política. Però el risc és particularment agut a la UE, perquè les forces polítiques populistes, si arriben al poder, probablement rebutjaran, en nom de la sobirania nacional, les regles supranacionals que conformen la base de les institucions europees.

La UE necessita poder imposar termes més laxos de cooperació, i fins i tot menys beneficis per ser-ne membre

Davant d’aquest tipus de desobediència, l’únic recurs de la UE són les sancions, una solució temporal que és inadequada per mantenir controlats certs governs que han basat les seves plataformes polítiques en la desobediència a les regles comunes de la UE. En realitat, aquestes sancions poden servir fins i tot per enfortir el suport públic als populistes. Aquesta dinàmica la il·lustra l’actual discussió sobre la immigració entre la UE i alguns dels seus membres de l’Est, com Hongria i Polònia.

Per descomptat, si les regles que es trenquen són fiscals, els mercats podrien imposar la disciplina necessària, com va passar el 2011-2012. Però avui la recuperació econòmica en curs -i el fet que els governs i els bancs centrals tinguin en el seu poder la majoria dels deutes dels països- fa que aquest tipus de resposta del mercat sigui poc probable.

El que complica encara més les coses per a la UE són les disparitats regionals, com les que van quedar exposades descarnadament en les eleccions d’Itàlia. Mentre que als partits polítics antiestablishment els va anar bé a tot Itàlia -cosa que reflecteix una gran frustració amb els partits convencionals-, també va quedar palesa una divisió marcada entre el nord i el sud.

El nord industrial d’Itàlia va afavorir la Lliga, d’extrema dreta, que està a favor de retallades impositives i s’oposa a la immigració. Per contra, les regions econòmicament desavantatjades del sud d’Itàlia -on la desocupació juvenil, en algunes àrees, ha assolit gairebé el 60%- van votar aclaparadorament pel Moviment 5 Estrelles, que defensa un ingrés bàsic garantit i condemna la corrupció de les elits locals.

Les desigualtats regionals no se circumscriuen a Itàlia: han augmentat a tota la UE des dels anys 80. I la UE té un pressupost per reduir-les, que utilitza per contribuir a les seves polítiques de cohesió. Però si bé les mesures que encoratgen la convergència econòmica han reeixit en moltes jurisdiccions, han fracassat en d’altres, com al sud d’Itàlia, precisament per la debilitat institucional i la corrupció generalitzada que els populistes denuncien.

Com sap qualsevol persona amb experiència en la política de desenvolupament, les transferències fiscals no poden generar un creixement de la convergència si no van acompanyades de profunds canvis socials -i això exigeix un lideratge local actiu-. Per tant, és important que els votants italians donessin el seu suport als que han denunciat l’abús de poder de les elits locals i els partits tradicionals, en lloc de creure que aquestes elits locals, i encara menys la distant UE, poden resoldre el problema.

Això sembla voler dir que la UE necessita poder imposar termes més laxos de cooperació, i fins i tot menys beneficis per ser-ne membre. Però si bé això podria funcionar, diguem, per a Hongria, seria inconcebible per a un membre de la UEM com Itàlia. En qualsevol cas, si la UE ha de sobreviure prou per implementar les reformes institucionals necessàries, haurà de trobar maneres de fer que el projecte resulti més atractiu per a tothom.

Copyright Project Syndicate

Més continguts de