Lula: molt bé, però no hi ha treva
La caiguda de Trump als EUA, primer, i de Bolsonaro al Brasil, ara, representa un respir en la involució democràtica que Occident va començar a patir després dels atemptats de l'11-S, però el panorama que queda després d'aquests mastodonts és més aviat poc prometedor. A banda d'haver exhibit, durant els seus anys de poder, una sintonia ideològica total, tant Trump com Bolsonaro han deixat les societats dels seus enormes països polaritzades i crispades, i amb una salut democràtica molt més fràgil que abans de la seva arribada. I sobretot, amb una idea particularment tòxica del patriotisme i de la dignitat individual, que d'acord amb ells, consisteix bàsicament en una aplicació sistemàtica, en tots els ordres de la vida, de la llei del més fort.
Trump i Bolsonaro, a més, són dos vells caimanots sortits dels pantans més fangosos del sistema, que han hagut de ser foragitats per dos enemics seus encara més vells que ells, dos coneixedors profunds d'aquests pantans i d'aquest tipus de criatures. De tota manera, contràriament a com se'ls sol presentar, ni Biden ni Lula són dos padrins més o menys amables i més o menys amorosits o debilitats pel pes dels anys i d'una salut ranquejant. Lluny d'això, són dos homes d'estat, dos posseïdors amb una visió completa del deep state de dues de les nacions més grans del món, que segueixen convençuts que la socialdemocràcia i l'estat del benestar són conquestes de la política moderna que val la pena de mantenir amb vida. En tots dos casos (particularment en el de Lula), l'enfrontament amb l'autoritari Trump i el neofeixista Bolsonaro té tints personals, i el fet d'expulsar-los del poder es pot llegir com un darrer servei que tanca amb brillantor dues carreres polítiques al llarg de les quals hi ha hagut temps de tot.
En el moment d'escriure aquest article, Bolsonaro encara no ha reconegut oficialment la derrota ni ha badat boca, i per descomptat, cada hora que es manté en silenci fa tenir pitjors previsions sobre quina pugui ser la seva reacció. La victòria de Lula ens ha alegrat a tots i ha allunyat encara més aquella aliança internacional de forces d'ultradreta, The Movement, que va impulsar el 2018 Steve Bannon amb l'objectiu de crear una xarxa de poder reaccionari a tot Occident (i de la qual ara fa temps que no tenim notícies). Ara bé: la victòria ha estat per la mínima, a Lula li caldrà arribar a acords amb la complicada dreta brasilera (o resignar-se a rebaixar els continguts de la seva agenda progressista) i ell mateix no té la força que tenia quinze anys enrere. Segurament la feina principal del govern de Lula, com el de Biden a EUA, serà posar tots els obstacles possibles per impedir que Bolsonaro i Trump, Trump i Bolsonaro, tornin a treure els caparrots de dins el fang, i trobar polítiques que tranquil·litzin les respectives societats, a fi que minvi el favor cap a les opcions “fortes” que representen els caimans. Mentrestant, a Itàlia tot just comença a funcionar el govern Meloni: la victòria de Lula és un respir, però no és cap treva.
