La política és cosa de dones

La Women's March va servir perquè moltes dones fossin conscients que cal passar a l’acció política

Fa gairebé dos anys que la primera Women’s March va tenir un efecte catalitzador sobre moltes dones. Va servir perquè 5 milions de persones –el 99% de sexe femení– sortissin al carrer arreu del món per mostrar la seva indignació contra la indignitat que representa que un masclista, homòfob i xenòfob governi els Estats Units; va servir perquè es passegessin lemes com “Power & Equality” o “Pelea como una chica”; i va servir també perquè moltes dones prenguessin consciència que cal passar a l’acció, en concret a l’acció política.

La trista experiència recent que hem tingut a casa nostra ens confirma que les batalles no es guanyen als carrers, sinó als Parlaments. Conscients d’aquesta realitat, a les eleccions legislatives celebrades fa uns dies al país on mana aquell senyor que fa tremolar de vergonya aliena, s'hi van presentar 257 candidates que potser uns anys abans s’haurien quedat practicant l’activisme des de segona línia. Moltes són negres i llatines, cansades de veure com tants homes blancs ho esguerren tot.

El futur és femení, però només si les polítiques femenines agafen el timó del món i ens duen a bon port

El resultat de les eleccions ha sigut que els demòcrates han pres el control i que gairebé cent dones s’asseuran a la Càmera de Representants dels EUA, en concret 98, és a dir, un 22,5%. Segons la Unió Interparlamentària abans eren al lloc 104 de gairebé dos-cents països pel que fa a la representació femenina al Parlament i ara han pujat al 70. Un bon gruix d’elles –també compten les republicanes– faran realitat la frase d’Angela Davis “Els pròxims 1.459 dies de l’administració Trump seran 1.459 dies de resistència”.

Espanya és un país amb molta més representació de dones al Parlament, un 39,1% l’any 2017. Les fotos de la controvertida Transició ens diuen d’on venim, mentre que l’any 1990 eren només un 14,6%. Pel camí s’hi han incorporat dones que manen com homes dèspotes o pitjor –a l’estil de Rita Barberá–, però també altres de valuoses, constructives i disposades a invertir inèrcies pernicioses. Amb elles alcaldesses com Manuela Carmena i Ada Colau, que intenten fer polítiques per a les persones i no per als lobis, amb infinites dificultats, les pròpies d’un país que educa en les ambicions personals i no en les col·lectives.

A l’article que va guanyar el darrer Premi de Periodisme María Luz Morales, 'Les raons d’Antígona', publicat en aquest diari, Marina Subirats es preguntava: “¿Serem capaces les dones de fer una altra política quan aconseguim quotes importants de poder?” Apostava que sí, que el nostre costum ja ancestral de situar-nos al costat de la vida ens feia hàbils per a la política i el govern. I qui diu les dones, diu tots els que vulguin fer de la política un veritable servei públic. L’actual alcaldessa de Roma, Virginia Raggi, primera dona a ocupar el càrrec, potser seria una excepció. Ni tan sols és capaç de garantir la continuïtat de la veterana Casa Internazionale delle Donne. I ja veurem com se'n surt Theresa May… Ai, les excepcions confirmen la regla. “The future is female / El futur és femení”, però només si les polítiques femenines agafen el timó del món i ens duen a bon port.

Més continguts de