Reivindicar sense odi

Algú pot dir que hi ha odi en les paraules de Jordi Cuixart?

No és fàcil seguir, quan allò que es reivindica és just i s'està vulnerant dia rere dia. Però això és el que ens fa més creïbles i, sobretot, el que ens fa immunes a l'autèntic mal. Perquè l'odi a qui fa mal de debò és a qui el sent, a qui es deixa portar per aquest sentiment.

Han estat moltes les paraules que m'han sobtat –per no fer servir una paraula una mica grollera– en els testimonis del judici als nostres presos polítics. Com ara l'anomenada "muralla humana", formada per rostres en els quals es reflectia "odi". Tots els que vam ser presents als col·legis electorals on més van actuar les forces de seguretat sabem que les nostres cares, més que d'odi, eren de por, i fins i tot de sorpresa per aquell inesperat setge que se'ns tirava a sobre.

No odiem, estimem, i podrem reivindicar sense deixar de sentir-nos, com deia Jordi Cuixart, forts, serens i feliços

Però deixem aquell moment històric de l'1-O, que amb els temps recobrarà l'autèntic i veritable sentit, el d'un poble unit lluitant per defensar els seus drets fonamentals. Ara hem de viure el present i posar el focus en el que passa cada dia, els esdeveniments que comenten alguns mitjans de comunicació, les paraules que sentim en un judici sovint inversemblant i les respostes que fan goig i parlen de categoria humana, o de mesquinesa, també humana...

Aquest moment que vivim, també històric –que tant es va allargant en el temps–, està produint resultats de tota mena. I tinc por d'alguns sentiments que a vegades percebo al meu voltant: cansament, per una banda; ràbia, per una altra, i tristesa, fruit del desengany, encara per una altra.

Recomano repensar unes paraules de Jordi Cuixart dirigides a Òmnium Cultural i a tots els catalans que les vulguin sentir: "Jo estic fort, serè i feliç. Perquè sé que vosaltres esteu forts, serens i preparats per al que hagi de venir. I perquè sé que junts vivim un dels moments més màgics que mai hauríem pogut imaginar. En ple segle XXI, on semblava que l’individualisme s’havia convertit en l’única divisa, en aquest raconet de la Mediterrània, a Catalunya, als Països Catalans, s’han alçat homes i dones que han dit que no, que els protagonistes del nostre destí serem nosaltres. Creieu-me que poder representar-vos des de la presó, o des d’allà on sigui, és un dels regals més bonics que m’ha fet la vida".

Algú pot dir que hi ha odi en aquestes paraules? L'odi mai dona serenitat, i encara menys felicitat. Per tant, si aquells que estan patint la presó preventiva injusta i un llarg judici –sovint esperpèntic– reaccionen així, podem aprendre aquesta lliçó.

Jo, des del meu vessant humanístic i cristià, els diria, a tots els que senten la temptació de l'odi –ja no diguem de fer actes grollers com atacar els cartells dels partits polítics que pensen diferent–, que no es construeix un món millor amb l'odi, sinó amb l'amor. I la lluita pels drets si es desmarca d'aquest manament –molt més pregon i més important que qualsevol Estatut– al primer que està ferint és al que la viu així.

És per això que m'agradaria recordar a tothom que quan defensem els drets de casa nostra, de Catalunya, no volem menysprear els del la resta d'Espanya, perquè el que vulnera uns drets està preparat per vulnerar-ne d'altres... No odiem, estimem, i podrem reivindicar sense deixar de sentir-nos, com deia Jordi Cuixart, forts, serens i feliços.

Més continguts de