CRÍTICA TV

El ‘macho’ Bertín i el ‘presi’ Rajoy

Bertín Osborne caminava cap a la porta com un cowboy a punt d’agafar les pistoles. No feia ni cinc segons que tenia el president al rebedor i el cantant ja li estava explicant que un dia va estar a punt de vomitar a sobre de Manuel Fraga. Així va començar En la tuya o en la mía. Rajoy es va mostrar com un home a qui li costa abordar qüestions emocionals i ho soluciona amb expressions seques. “¿Mi padre? Pues es mi padre ”. I a l’hora de parlar de política argumenta com ho faria el client d’un bar davant la tele que penja en una paret: “ Tú te acuerdas cuando aquello del Ébola, que hubo aquí una mujer... ”, “ Fue la época que tuvimos que subir el IVA y una serie de cosas... ”, “ Lo del yihadismo de lo que se trata es de matar gente, lo cual hace más difícil combatirlo, porque esa gente está dispuesta a morir... ” Un home que sembla que parli per aproximació sobre qüestions d’estat en comptes d’evidenciar que ocupa un càrrec que li hauria de donar uns arguments amb credibilitat com a president. Rajoy es trobava més còmode en la conversa pròpia de la marca Espanya. Les anècdotes dels dinars amb els alcaldes, les brometes dels mandataris a Brussel·les i les peripècies per la geografia espanyola. Osborne ho escoltava com el mascle ibèric satisfet i complaent: “ ¡Joder! ”, “ ¡Qué barbaridad! ”, “ ¡No me digas! ”, “ ¡Es tremendo! ” L’Homus testosteronicus que riu fins a posar-se de color granat. El líder que guia el ramat: del sofà a la cuina, de la cuina al futbolí. L’escena d’Osborne i Rajoy davant dels fogons passarà a la història de la televisió més retrògrada. L’estereotip dels homenots exhibint la seva incompetència a la cuina per refermar la seva masculinitat. “¡Esto va a explotar en cualquier momento, presi! ”, “ Oye, pues yo... te puedo hacer un discurso pero en esto no te puedo ayudar... ”, “ Presi, la cocina te la trabajas poco, eh... ” La imatge de Rajoy mirant la cassola de musclos com qui s’acosta a un microscopi i dient “ ¡Oye! ¡Están abiertos! ¡Qué rapidez! ” era digna d’Alfredo Landa. Osborne li anava rient les gràcies al convidat-bufó amb el davantal posat i la prepotència agraïda dels dictadors militars: “ Te voy a sacar temas pseudopersonales para que no te me asustes ”. Y després li repassava la lliçó: “ Dime pueblos de Andalucía ” i Rajoy: “ Cazalla, Utrera, Carmona, Écija, Castilleja de la Cuesta, Bormujos... ” I l’altre: “ Dime tres países para hacerte una foto ”. I Rajoy: “ UE, Marruecos, Latinoamérica y EEUU ”. El final va ser apoteòsic. Osborne deixant-se guanyar al futbolí, amb Rajoy excitat fent girar les empunyadures. Ofuscat per la competició intentava fer preguntes a Osborne pròpies d’un súbdit trepa : “ ¿Quién te ha caído mejor, Pedro Sánchez o yo? ” Si un marcià hagués vist el programa hauria deduït que el president era l’altre.