Majoria PP-Vox: com prova?
El baròmetre del CIS d'aquest mes de maig presenta, com podeu llegir en aquest diari, una situació d'empat tècnic entre el PP i el PSOE en intenció de vot. Com sol succeir, però, el suposat empat tècnic amaga en realitat una victòria, en aquest cas del PP, que és el que segueix una línia ascendent d'ençà que s'ha desempallegat de la ineptitud de Pablo Casado i el seu entorn, mentre que el PSOE segueix estancat —això vol dir que, a la llarga, retrocedeix—. Ni els escàndols de corrupció (d'Almeida amb el seu cosí, d'Ayuso amb el seu germà, del mateix PP sent condemnat per segona vegada com a beneficiari del femer de la trama Gürtel) ni la falta de projecte de govern no suposen cap problema per al que segueix i seguirà sent el partit més important del sistema polític espanyol. Al contrari, n'hi ha hagut prou de posar al capdavant de la formació un personatge amb aurèola moderada per tornar a agafar impuls cap endavant. La suposada moderació, per descomptat, és una enganyifa: els 13 anys de Núñez Feijóo com a president de la Junta de Galícia estan segellats per la mateixa opacitat i sustentats en la mateixa lògica clientelar que la dels seus antecessors (cal recordar que, a Galícia, de Franco ençà no hi ha governat ningú més que el PP). Però Feijóo té un to assossegat i una aparença de maduresa, a pesar que el seu missatge (una Espanya fortament nacionalista i retrògrada) i la seva manera de gestionar el partit (la corrupció com a forma de finançament i com a base de les relacions de poder) siguin exactament els mateixos de sempre.
Vox, per la seva banda, no atura de créixer en intenció de vot CIS rere CIS, i amb els percentatges que apareixen en aquest del maig, la suma del PP i de Vox ja tindria la majoria absoluta. De Ciutadans, en cas que en quedés res, podem estar segurs que s'afegiria a aquesta majoria. Una majoria que no cal dubtar a qualificar d'extrema dreta, no només pels postulats obertament neofeixistes del partit que lidera Santiago Abascal, sinó també —i sobretot— per l'acord profund que té el PP amb aquests plantejaments.
La pregunta és què pensen fer-hi, al respecte, tots aquells partits que en principi s'han de sentir no ja perjudicats, sinó directament confrontats i amenaçats, per aquest panorama (que s'ha anat forjant lentament, recordem-ho, a les aliances de PP i Vox a Múrcia, Andalusia o Madrid, i ara, ja formant govern conjuntament, a Castella i Lleó). Em referesc a la majoria que va investir Pedro Sánchez, més Junts i la CUP (que van votar en contra d'aquella investidura), més ERC i Bildu (que s'hi van abstenir). Tots ells, sense excepció, han tingut en comú l'actitud de veure com s'acostaven els nigulots negres de l'extrema dreta sense fer-hi res més que invocar retòricament el perill de l'arribada al poder dels fatxes, per justificar les pròpies decisions, actituds o votacions. Ara que un govern d'aquesta extraordinària càrrega tòxica, capaç de fer-nos retrocedir socialment fins als anys cinquanta, comença a treure el nassot a les enquestes, hi ha alguna idea per aturar-lo?
