El mal

Hem viscut l’espectacle mediàtic de l’assassinat del nen Gabriel Cruz. Surten les paraules obscenitat, morbo, explotació i manipulació de les víctimes. I irrita veure fins on es fiquen les càmeres per aconseguir les imatges més dramàtiques. Només ha faltat posar un objectiu a dins del fèretre. Semblava que els pares no tenien lloc per plorar en la intimitat. I per rematar-ho ens hem trobat amb l’explotació política del crim en el debat parlamentari sobre la presó permanent revisable.

L’espectacle s’ha desplegat forçant els límits morals fins a fer-los invisibles. Ens podem escandalitzar, però l’explotació de la sentimentalitat es repetirà amb cada tragèdia semblant. Alguns ho justificaran pel que pugui haver tingut de solidaritat amb els pares, emparats per l’impacte popular. En quatre dies cauran en l’oblit i s’hauran d’enfrontar sols a un esforç descomunal per superar el passat incorporant-lo a l’etapa de la vida que comença ara. I ningú ho farà per ells.

Per què els mèdia es veuen impel·lits a explotar la morbositat social? Manen el negoci i l’audiència, i aquest cas reuneix tots els elements per a l’èxit: la víctima innocent -un nen-, els pares divorciats (amb l’expectativa de retrobada de fons) que reaccionen amb coratge per fer emergir la veritat i ensorrament pel que veuen a venir, i el monstre -l’assassina-. Ha estat l’estrella: l’encarnació del mal era el factor que elevava l’atenció a la màxima potència. I de poc ha servit que la mare del nen, Patricia Ramírez, demanés que se l’enviés a l’oblit.

El mal inquieta i, alhora, identificar-lo conforta, el mal són els altres. I quan se’ns mostra encarnat, fascina. Alguns genetistes sostenen que la bondat i la maldat les portem de fàbrica. No vull dir que no hi hagi disposicions de conducta inscrites al nostre cos. Però tendeixo a pensar que és en entrar en relació amb els altres que es configuren els comportaments: no hi ha dos humans iguals, i aquest diferencial és poder. Hegel tenia raó: el que caracteritza l’ésser humà és la lluita a mort pel reconeixement. I a Ana Julia Quezada els mitjans n’hi han donat molt, encara que només sigui un miratge.