31/03/2012

La mala fe

4 min
La mala fe

The New York TimesNingú sap el que decidirà el Tribunal Suprem sobre la llei de la reforma sanitària. Però després de les vistes d'aquesta setmana, és força possible que el Tribunal anul·li el "mandat" -l'obligació d'adquirir una assegurança mèdica- i potser tota la llei. Eliminar aquesta obligació faria la llei molt menys viable, i derogar tota la reforma equivaldria a negar la cobertura sanitària a 30 milions de nord-americans o més.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tenint en compte el que hi ha en joc, hauria estat desitjable que els membres del Tribunal vigilessin molt a l'hora de parlar de la situació sanitària i dels antecedents legals. En realitat, però, la segona vista del Tribunal va fer pensar que els jutges més hostils a la llei no entenen o no volen entendre com funcionen les assegurances. I el tercer dia va ser, segons com, fins i tot pitjor, perquè feia la impressió que els jutges contraris a la reforma recorrien a qualsevol argument, per pobre que fos, per tal de carregar-se-la.

Comencem per la ja famosa intervenció del jutge Antonin Scalia en què comparava la compra d'una assegurança mèdica amb la compra de bròquil, amb l'argument que, si el govern et pot obligar a adquirir una assegurança, també et pot obligar a comprar bròquil. Aquesta comparació ha horroritzat els especialistes en temes sanitaris de tot el país perquè una assegurança mèdica no té res a veure amb el bròquil.

¿Per què? Quan algú decideix no comprar bròquil, no el treu de la circulació perquè no en pugui comprar ningú més. Però quan algú no adquireix una assegurança mèdica fins que es posa malalt -que és el que passa en absència del "mandat" de contractar-la-, la consegüent disminució del fons comú de riscos fa que l'assegurança esdevingui més cara, i sovint inassequible, per als que hi continuen participant. En conseqüència, les assegurances mèdiques que no estan regulades no funcionen ni han funcionat mai.

Hi ha com a mínim dues maneres d'abordar aquesta realitat: una és carregar un impost a tothom -sans i malalts- i invertir els diners recaptats en l'oferta d'una cobertura sanitària. Això és el que fan el Medicare (assistència sanitària pública per a majors de 65 anys) i el Medicaid (assistència sanitària pública per a persones sense recursos). L'altra és exigir a tothom que adquireixi una assegurança i ajudar alhora els que tenen problemes econòmics per fer-ho.

¿Estan molt allunyades aquestes dues opcions? ¿És correcte exigir el pagament d'un impost per finançar la cobertura sanitària i, en canvi, és inconstitucional exigir l'adquisició d'una assegurança mèdica? Costa entendre per què, i els que trobem estranya aquesta diferència no som només els que no tenim formació jurídica. Vet aquí el que va dir fa poc Charles Fried -que va ser procurador general de Ronald Reagan- en una entrevista a The Washington Post : "No he entès mai per què obligar la gent a adquirir una cosa és una manera de regular més intervencionista que fer que paguin uns impostos per després donar-los-la".

En efecte, als conservadors els agradava la idea d'obligar a fer unes determinades adquisicions com a alternativa als impostos, i per això la idea original del "mandat" no ve dels progressistes, sinó de la ultraconservadora Heritage Foundation. (Per cert, un altre dels projectes favorits dels conservadors, la substitució de la Seguretat Social per uns comptes privats, es basa en -sí- contribucions obligatòries dels ciutadans.)

Així doncs, ¿estem davant d'un autèntic canvi de pensament jurídic? Fried pensa que només és política, i altres debats que han tingut lloc a les vistes del Suprem corroboren àmpliament aquesta impressió.

Em va cridar l'atenció sobretot quan van debatre si era una coerció inacceptable exigir als governs estatals que participessin en l'ampliació del Medicaid -una ampliació de la qual només pagarien, per cert, una petita part. Qualsevol pensaria que l'absurditat d'aquesta afirmació és del tot evident. Al cap i a la fi, els estats són lliures de sortir del Medicaid si volen. El suposat poder "coercitiu" del Medicaid prové només del fet que el govern federal ofereix un ajut econòmic als estats que estan disposats a seguir les directrius del programa: si algú m'ofereix un munt de diners i em demana que, a canvi, faci unes determinades tasques, ¿això és servitud?

Però, pel que sembla, uns quants jutges conservadors defensaven la idea que ampliar amb fons federals un programa en què els estats decideixen participar perquè reben diners del govern federal és un abús de poder, pel simple fet que aquests estats passen a dependre d'aquests diners. La jutge Sonia Sotomayor semblava estupefacta davant d'aquesta afirmació: "Ara li direm al govern federal: com més gran sigui el problema, menys poders tindràs. Perquè un cop hagis donat tots aquests diners, no podràs estructurar el programa com vulguis." I tenia raó: aquesta afirmació no té cap sentit, a menys que algú tingui l'objectiu de carregar-se la reforma sanitària amb el primer argument que tingui a mà.

Com ja he dit, no sabem com acabarà això. Però és difícil evitar una sensació de premonició i de preocupació, perquè la fe del nostre poble en la capacitat del Tribunal Suprem per situar-se per damunt de la política -una fe ja malmesa- està a punt de rebre un altre cop molt fort.

stats